Un segle pagant amb targeta | + Història

Tot i que van existir intents previs, l’antecedent més similar al que tenim avui va aparèixer el 1928. L’empresa Charga-Plated va fabricar unes plaques per als grans magatzems, on constaven les dades personals de cada client. Cada vegada que feien una compra, es registrava l’import i s’abonaven més endavant. L'any 1934 algunes companyies aèries amb l’eslògan ‘buy now, pay later’ (compra ara, paga després), van posar en marxa una targeta similar.

Fins aquell moment ningú havia aconseguit crear un sistema prou fiable que permetés pagar amb la mateixa targeta a diferents establiments. El primer intent data de 1950 amb la Diners Club (es deia així perquè inicialment es va idear per poder pagar als restaurants). El 1958 es va posar en marxa la famosa American Express i aquell mateix any el Bank of America va començar a provar la seva. Inicialment va ser un assaig local a la localitat californiana de Fresno, on el 45% de la població tenia un compte en aquella entitat financera. Pel nom no s’hi van escarrassar gaire i la van batejar com la BankAmericard. La prova, malgrat el fiasco inicial, va acabar essent un èxit perquè molts negocis la van acceptar i això, al seu torn, animava a la clientela a fer-la servir cada vegada més. Tot i això el sistema no va generar beneficis fins el 1961. Per evitar engrescar els competidors, Bank of America va intentar no donar importància al bon funcionament de la seva targeta, però el 1966, ja era una evidència que allò era un bon negoci i altres corporacions es van animar a crear les seves targetes de crèdit.

Així el 1969, una associació de bancs dels EUA van posar en marxa Master Charge (que deu anys més tard es convertiria en la Master Card). Bank of America va reaccionar a l’ofensiva buscant nous aliats i, el 1976, van posar en circulació la popular Visa. Progressivament el sistema de pagament amb targetes es va anar escampant pel món. A Espanya va arribar el 1979 de la mà del Banc de Bilbao, mentre altres entitats com ara el Banc de Santander, inicialment ho van descartar perquè consideraven que els seus clients no farien servir aquell mètode que aleshores estava reservat a una minoria.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Val a dir que aleshores el mecanisme de funcionament no tenia res a veure amb l’actual i tot era més lent. Quan algú volia abonar una factura amb la targeta, l’establiment havia de trucar per telèfon per fer la comprovació amb l’entitat bancària conforme aquell client tenia solvència econòmica per assumir la despesa. Més endavant, quan les corporacions financeres van introduir els sistemes de gestió informàtica, tot aquell es protocol es va simplificar i era molt més ràpid. Res comparable, però, amb l’actualitat. La combinació de la tecnologia digital i la connexió sense fils dels aparells fa que ja no hi hagi res més fàcil que pagar amb targeta. O amb el mòbil, o amb el rellotge... o el que sigui que s’inventin d’ara en endavant. És només un sospir. Del que es tracta és que la roda de l’economia no pari. Ni per festes, ni per rebaixes.

---

Una visionària novel·la de 1888

El primer que es va imaginar les targetes de crèdit va ser l’escriptor Edward Bellamy a la seva novel·la futurista ‘Mirant enrere’, publicada el 1888. Al llarg de les seves pàgines descriu un hipotètic segle XXI habitat per una societat sense diferències de classe, on cada ciutadà té una targeta amb diners que li dona l’Estat per poder pagar les seves despeses.