Entendre-hi + amb la història

Un brindis per la història

Avui és dia de festa i celebració. Cava fresc a la nevera i copes sobre la taula, per donar la benvinguda al nou any després de mitjanit. Llavors serà el moment de destapar l’ampolla i fer txin-txin.

Un brindis per la història
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Els afortunats que avui puguin celebrar el final d’any en companyia (des d’aquí, un record als confinats i positius de covid), una vegada hagin aconseguit superar el repte d’empassar-se els 12 grans de raïm a toc de campana, agafaran les copes per brindar fent-les cascavellejar i desitjaran un 2022 ple de coses bones (que no seria demanar massa, amb l’inici de dècada que hem tingut). L’acte de brindar és un d’aquests gestos que aprenem per imitació, sense necessitat de massa explicacions. Simplement, quan celebrem alguna cosa, aixequem les copes i les fem tocar amb les dels altres. Si aquesta nit volen fer callar el cunyat de torn, li poden explicar la història d’aquest costum tan universal.

Comencem per la qüestió de l’alcohol. Des de la nit dels temps, totes les civilitzacions han tingut i tenen la seva beguda fermentada, tant per una raó de seguretat alimentària (els bacteris no hi creixen com ho fan a l’aigua) com pels efectes que provoca al metabolisme humà, ja que es considerava que permetia connectar amb les divinitats de torn. Al món mediterrani això passava amb el vi. Els grecs, per exemple, se’n servien per honrar Dionís, però també Zeus. De fet, organitzaven unes celebracions anomenades simposis que sempre començaven amb tres brindis dedicats a invocar la protecció del Déu de tots els déus de l’Olimp i a honrar la memòria dels herois. Però no s’imaginin gent fent tocar les copes. Tampoc ho feien els romans, que no estaven per a tant cerimonial vinícola.

Encara que alguns diguin que tot hauria començat a l’Edat Mitjana, costa creure-ho perquè durant els banquets els comensals compartien els estris: el plat, el tovalló i també la copa. En definitiva, és difícil saber amb certesa quan es va començar a fer el gest a part d’aixecar-la. Un gest que, per cert, encara es manté als brindis protocol·laris. I parlant de brindar...

La història no només s’amaga als fets quotidians, sinó també a les paraules. L’etimologia és una de les disciplines més fascinants i que més sorpreses ofereix als qui se submergeixen. ¿Com s’explica que en català, castellà, italià i portuguès es brindi mentre que, per exemple, en anglès es digui ‘toast’ i en francès ‘trinquer’? La resposta és a l’any 1527.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El maig d’aquell any, els mercenaris de terres germàniques que havien lluitat a les guerres d’Itàlia contractats per l’emperador Carles V s’enfilaven per les parets perquè no havien rebut la paga promesa. Cansats d’esperar, van decidir cobrar-s’ho pel seu compte saquejant Roma. I, de passada, venjar-se del papa Clement VII, que havia canviat de bàndol deixant-los a l’estacada per aliar-se amb França, Milà, Florència i Venècia. Es diu que aquests mercenaris, anomenats ‘lansquenets’, després d’arrasar-ho tot i assassinar unes 8.000 persones, van celebrar la victòria amb grans quantitats de vi. Embriagats per l’eufòria –i per l’alcohol– cada vegada que bevien exclamaven «Ich bring dir’s!» que podria traduir-se com «jo t’ho ofereixo». Potser feien referència al fet que oferien Roma a l’emperador Carles V, qui sap. Cal dir que hi ha dubtes que fos en aquell precís instant quan va néixer l’expressió. Ara bé, s’està d’acord que brindar, efectivament, ve d’aquesta frase germànica.

El que és divertit del cas és que en alemany al brindar se li diu ‘prost’, que ve del terme llatí ‘prosum’ (traduïble com a ‘aprofitar’ o ‘ajudar’). És una paraula que van posar de moda els estudiants universitaris del segle XVIII. I és que igual com ara costa seguir les converses dels adolescents, perquè utilitzen paraules incomprensibles per als adults, en les terres germàniques, fins a mitjans del segle XIX, la joventut tenia el seu argot format per llatinades, paraules en francès (que era la llengua internacional de l’època) i expressions jocoses. Aquest registre col·loquial, conegut com a ‘Burchensprache’, s’utilitzava sobretot quan les colles sortien de gresca i on és fàcil imaginar que l’alcohol tenia un paper destacat. El que no sabem és si xocaven les copes (o les gerres de cervesa) i també deien txin-txin.


Notícies relacionades

Txin-txin xinès

Si l’origen de brindar és rocambolesc, encara més sorprenent és el de l’expressió ‘txin-txin’. La van importar els mercaders i missioners europeus de la Xina. És una adaptació de ‘qing-qing’ (‘per favor’), que formava part del ritual tradicional del brindis xinès. Segurament, la similitud amb el soroll de la dringadissa de les copes va ajudar a popularitzar-lo.

Entendre-hi + amb la història