Rius d’història I + Història

Recuperar aquests rius és una necessitat ecològica, però també és un acte de justícia per agrair-los tot el que han donat a l’economia de Catalunya. Sense la força dels seus cabals no hi hauria hagut el desenvolupament industrial que es va viure durant el segle XIX, quan l’aigua va ser aprofitada per moure molins i, després, generar electricitat. En el cas del riu Anoia, va permetre instal·lar adoberies, molins de paper, de farina, de draps...

Quant a la zona de la part alta del Llobregat, van proliferar les colònies industrials. Les fàbriques s’instal·laven en un punt de la conca fluvial on fos fàcil aprofitar els salts d’aigua que movien les turbines que, al seu torn, produïen l’electricitat necessària per accionar els telers, per exemple. Però ja se sap que una fàbrica sense mà d’obra no funciona. El problema era com aconseguir que la gent volgués anar a treballar enmig del no-res. Per solucionar-ho, s’oferien tots els serveis possibles: allotjament per a les famílies, escola bressol i escola per als més petits, botiga de queviures, cafè, església, dispensari... Una espècie de poble en miniatura.

La idea va néixer a Anglaterra, a finals del segle XVIII i es va introduir a tot Europa i Amèrica del Nord durant el segle XIX. Ara bé, enlloc es van concentrar tantes colònies en una porció tan petita de territori com a Catalunya, on es va arribar al centenar. La majoria es dedicaven al sector tèxtil, però també n’hi havia d’especialitzades en la fabricació de ciment, la mineria, la metal·lúrgia i fins i tot la producció agrícola. Gairebé totes estaven localitzades a la conca del Llobregat i els seus afluents Cardener, Calders i Anoia.

Però no siguem ingenus, no era només una qüestió geogràfica el que movia els empresaris a fundar colònies. També era una manera d’allunyar els obrers dels centres urbans, per tenir-los controlats. En aquella època, homes i dones començaven a prendre consciència que la força del seu treball era la base de l’economia i, per tant, mereixien uns drets laborals que se’ls negaven. El control social que s’exercia des de les colònies es vestia amb un discurs paternalista, on l’amo es presentava com la figura que els oferia feina i cuidava les seves necessitats bàsiques; però, és clar, si algú s’atrevia a aixecar la veu era acomiadat i ho perdia tot de cop: feina, casa i escola dels fills.

Tot i que amb alts i baixos, el sistema de colònies es va mantenir vigent fins a mitjans del segle XX. A partir de la dècada del 1960, la crisi del sector tèxtil català va començar a devorar tots els negocis i arrasar sense contemplacions el teixit econòmic que havia sigut imprescindible per al creixement del país. A les empreses els sortia més a compte deslocalitzar la producció i instal·lar fàbriques a l’estranger, on la mà d’obra era (i és) més barata que aquí.

En el nou context, les colònies industrials van deixar de tenir sentit. Algunes es van transformar en autèntics pobles i es van convertir en un municipi més de la nostra geografia. D’altres van ser abandonades, i una vegada deshabitades va començar un inevitable procés de degradació, que no es va aturar fins que des de diferents sectors s’ha reivindicat el seu valor patrimonial i s’han portat a terme actuacions per preservar-les. Posar-les en valor és vital per poder explicar per què Catalunya es va guanyar el sobrenom de la fàbrica d’Espanya.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Patrimoni industrial

El món industrial és el gran oblidat del patrimoni històric. Al nostre país fa temps que es lluita per preservar-lo, a través del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica. Tot i que té la seva seu central a Terrassa, també gestiona una xarxa d’espais a tot el territori (fàbriques, colònies, etc.), des d’on s’explica l’evolució de la indústria al llarg dels segles.