El vàter a la història

La manca d’un servei tan bàsic té conseqüències nefastes, perquè les deposicions s’acumulen i acaben contaminant l’aigua potable, els rius, els mars, les terres de conreu... i, a més, les restes humanes esdevenen un focus d’infeccions i malalties que poden ser mortals. És per aquesta raó que les Nacions Unides van escollir el 19 de novembre com a Dia Mundial del Vàter. Segons aquest organisme internacional, per cada dòlar invertit en sanejament se n’estalvien cinc en assistència mèdica. De fet, les generacions més veteranes del nostre país recorden perfectament què implica créixer sense lavabo a casa. Tant la gent que vivia a les zones de barraques de les àrees suburbials com els que ho feien a les cases de pagès, on només hi havia la comuna o en el pitjor dels casos s’havia d’anar a fer les necessitats a l’estable dels animals. Era força semblant al que hi havia hagut en èpoques més antigues. Per exemple, a l’època romana, als edificis dels banys públics hi havia un espai amb aquesta finalitat. Era un sala gran amb uns bancs amb forats on es defecava en grup, sense cap mena d’intimitat. A Pompeia encara es conserva i, quan es visita, és inevitable no imaginar el constant concert de ventositats ni la nauseabunda mala olor que devia sortir d’aquelles quatre parets.

Durant l’edat mitjana, les qüestions relacionades amb el cos quedaven més delimitades a l’àmbit de la intimitat perquè el cristianisme feia una lectura moral de tot allò que tenia relació amb el cos. O sigui que la gent expulsava les seves coses a casa i per això van acabar dissenyant mobles amb aquesta finalitat. A la casa-museu de Haendel que hi ha Londres, dins el dormitori, al costat del llit, s’hi exposa el que feia servir aquell famós compositor. En alguns casos aquests utensilis s’amagaven dins d’un armari que s’anomenava “water closet”. D’aquí que, encara ara, l’abreviatura universal dels serveis sigui WC.

La gran transformació va arribar entre els segles XIX i XX, quan es van perfeccionar els sistemes de clavegueram i les autoritats es van començar a preocupar pel tractament dels residus de les àrees urbanes. I sobretot perquè es va introduir l’aigua corrent. Evidentment els primers beneficiats van ser els membres de les classes més altes, que tenien prou diners com per pagar i mantenir aquesta mena d’instal·lacions. En aquest sentit és paradigmàtic el cas de la reina Victòria d’Anglaterra. El 1860 es va fer instal·lar un lavabo privat a les seves cambres del castell alemany d’Ehrenburg, on acostumava a passar els mesos de l’estiu. Ningú més que ella podia utilitzar aquell bany.

Malgrat que la innovació tecnològica es va desplegar a les darreries del vuit-cents, el cert és que la humanitat ja feia temps que donava voltes a la manera d’aconseguir-ho. El primer que ho va estudiar de manera seriosa va ser un inventor nascut al segle XII anomenat Ismail Al-Jazari. Aquest home, que vivia a una zona de Mesopotàmia que actualment correspon a Turquia, va escriure “El llibre del coneixement de dispositius mecànics enginyosos” on presentava un centenar de creacions on sovint l’aigua tenia un paper destacat a l’hora de fer moure els estris. Un d’aquests era un sistema per facilitar aigua neta durant les ablucions que han de seguir els musulmans pels seus rituals religiosos. Habitualment la gent compartia la mateixa aigua però aquest inventor, tot i no tenir els coneixements de biologia actuals, ja intuïa que allò podia ser una font de transmissió de malalties. Per evitar-ho va dissenyar un sistema de conductes connectats a una cisterna que s’omplia i es buidava cada vegada que algú feia servir l’aigua, de la mateixa manera que ho fan ara les actuals cisternes que tenim a les cases del primer món. I és que encara que sorprengui, la història també té el seu paper al vàter.

 

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Museu

Conscients de la seva importància, a l’Índia des del 1970 existeix el Sulabh International Museum of Toilets. A les seves instal·lacions es fa un recorregut per 4500 anys d’història per explicar com s’ho ha fet la humanitat per desfer-se dels seus excrements i conscienciar la ciutadania del seu país de la necessitat de tenir uns sanitaris en condicions.