Els Manel Monteagudo de la història I +Història

Cada poc temps apareix un personatge inversemblant que es converteix en el centre d’atenció fins que es descobreixen les mentides que amaga. Deixarem l’estudi d’aquestes ments a la psicologia, perquè ja tenim prou feina repassant alguns dels casos més emblemàtics que ens ha deixat la història.

Aquest tipus de gent sol buscar un element que impacti la societat. No fa molts anys, al nostre país es va descobrir que Enric Marco era un fals supervivent de l’extermini nazi. Com ell, altres homes i dones de tot el món han inventat biografies fent creure que van patir l’Holocaust. La catòlica belga Misha Defonseca es va inventar que era una jueva que, durant l’ocupació alemanya, havia creuat Europa a peu i protegida per una manada de llops fins que va aconseguir localitzar els seus pares. L’americana Rosemarie Pence va publicar una autobiografia en què explicava que, de petita, havia sigut internada a Dachau i que després havia sigut acollida per unes monges que l’havien ensenyat a esquiar. Segons ella, fins i tot havia participat en els Jocs Olímpics d’hivern de 1956.

Als EUA, altres grans fets històrics colpidors també han servit de base per als impostors. El novel·lista i professor universitari H. G. Carrillo assegurava haver nascut a Cuba i que la seva família s’havia escapat de la dictadura castrista quan tenia set anys. No ha sigut fins a la mort –el 2020, per culpa del coronavirus– que es va saber la veritat. El seu nom real era Herman Glenn Carroll i era fill d’una família afroamericana de Detroit. El descobriment de la seva impostura va arribar a les pàgines del ‘Washington Post’. De tota manera, allà el més habitual en el món de les falses biografies és assegurar que es té sang índia. La llista de presumptes descendents de caps de tota mena de tribus és tan llarga que no acabaríem mai.

La falsificació dels relats personals no és cosa de fa quatre dies. El 1704 a Anglaterra es va publicar ‘Descripció de Formosa’, escrit per George Psalmanazar, que segons deia era la primera persona d’aquesta illa (ara Taiwan) que havia viatjat a Europa. En realitat, era un catòlic francès que havia aprofitat l’embranzida de les campanyes de cristianització a Àsia per inventar-se una vida que el va convertir en una personalitat a Londres. El seu llibre era una barreja d’idees preconcebudes del que llavors es creia que era Orient barrejades amb dades inconnexes de les societats de l’Amèrica precolombina. En definitiva, un revoltim que li va permetre viure de rendes. Va dedicar els últims anys de la seva vida a escriure una autobiografia en què confessava les seves invencions. El text es va donar a conèixer quan va haver mort.

Les illes britàniques són proclius en impostors, però ningú pot fer ombra a la Princesa Caraboo, nascuda a Java i raptada per uns pirates, dels quals s’hauria escapat el 1817 saltant per la borda del barco on la tenien esclavitzada, quan l’embarcació fondejava al canal de Bristol. Gràcies a la col·laboració d’un mariner portuguès que la va ajudar en l’engany, el relat va funcionar i la noia es va convertir en una celebritat. Tant, que va ser reconeguda per la propietària d’una casa d’hostes. La princesa, en realitat, es deia Mary Willcocks, una criada que intentava aconseguir els diners que li faltaven per emigrar als EUA estafant la gent. Utilitzava les històries que li havia explicat el seu exmarit, un mariner que havia navegat per Àsia. En comptes de denunciar-la a la policia, la família que l’havia acollit li va facilitar els mitjans per creuar l’Atlàntic. A Amèrica va intentar continuar donant vida a la princesa però no va tenir massa èxit.

El seu cas encara és recordat i se li han dedicat llibres, obres de teatre i una pel·lícula. Al cap i a la fi, si tens bons guionistes capaços d’inventar històries sensacionals, és una pena malgastar-ho.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Anastàsia

Durant el segle XX molts impostors van aprofitar el misteri que envoltava l’assassinat de la família imperial russa durant la Revolució bolxevic per fer-se passar per supervivents de la matança. El cas més famós és el d’Anna Anderson (1896-1984), que afirmava ser la gran duquessa Anastàsia Romanov. Era mentida. Es tractava d’una polonesa amb problemes mentals.