Barcelona, ciutat elèctrica | + Història

El 1911 l’enginyer nordamericà Frederick Stark Pearson va fundar la Barcelona Traction, Light and Power per introduir l’electricitat a la capital catalana. Va ser una operació econòmica i industrial que va transformar la ciutat. El primer pas va ser aconseguir substituir la il•luminació pública de gas per fanals elèctrics, després va ser el torn del tramvia. A continuació es va promoure l’adopció de l’enllumenat elèctric als establiments comercials, que de seguida van veure com els seus guanys augmentaven quan començaven a fer servir aquella tecnologia: els aparadors eren més atractius i cridaven l’atenció de la clientela.

L’energia elèctrica era vista com el màxim exponent del progrés i simbolitzava la modernitat urbana, un concepte que encaixava plenament amb la Barcelona del moment, una ciutat cosmopolita, amb una burgesia empresarial potent i una classe política catalanista i ambiciosa que la volien a la primera divisió mundial de les grans urbs. Aquest context va permetre que el 1913 es plantegés la possibilitat d’organitzar una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va frenar la materialització del projecte.

Ara bé, el fallit intent de 1913 va servir de base per l’Exposició Internacional de 1929. Aquell gran esdeveniment va permetre incorporar a la trama urbana la muntanya de Montjuïc. S’hi van construir els pavellons i la llum va erigir-se com la gran protagonista. La imatge icònica de la mostra va ser la del Palau Nacional il•luminat amb uns potents canons, creant una escenografia on també brillaven la Font Màgica i els laterals de l’Avinguda de la Reina Maria Cristina. Alguns dels grans corrents estètics de l’època, com l’art déco i el racionalisme, van incorporar l’electricitat i la llum com elements estètics en moltes de les construccions arquitectòniques. Paral•lelament, aquella tecnologia també va saltar al món de la publicitat. Tot allò va transformar el paisatge urbà, on els rètols lluminosos anaven conquerint l’espai públic.

Una altra de les zones de Barcelona que es van beneficiar de l’Expo de 1929 va ser la plaça de Catalunya, que fins aquell moment no s’havia urbanitzat de manera adequada. Durant molt temps havia estat una mena de terra de ningú entre la ciutat vella, que havia quedat reclosa per les muralles, i el nou Eixample, que anava envaint els camps camí de la Vila de Gràcia.

La plaça de Catalunya era un nexe de comunicacions amb cinc estacions de diferents serveis ferroviaris que existien aleshores. Un d’ells era el Tren de Sarrià, propietat de la Barcelona Traction i actualment part dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aprofitant la febril activitat del moment, entre 1926 i 1929, es va soterrar l’estació. El projecte de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot, contemplava una estructura de dos pisos, un dels quals destinat a espai comercial, però no va arribar a temps per l’Exposició i durant els anys trenta, entre la crisi econòmica derivada del crack del 29 i la guerra civil, va quedar oblidat. Es va recuperar el 1940 per iniciativa de l’empresari Jaume Sabaté Quixal amb el nom d’Avenida de la Luz. Unes galeries comercials sota el carrer Pelai, de 175 metres de llarg, flanquejats per columnes i 216 tubs de 40 watts de potènciaa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Des del nostre present fet de LED, fa riure que es bategés amb un nom tan grandiloqüent, però a la Barcelona devastada i oprimida del primer franquisme era una manera de projectar una fictícia imatge de progrés, molt lluny de la realitat que vivien els barcelonins de la postguerra. L’Avinguda de la Llum va tancar les portes el 1990, quan Barcelona estava a punt de viure els Jocs Olímpics, un altre gran esdeveniment que ha marcat la història de la ciutat.

---

El Triangle

L’espai que ocupava l’Avinguda de la Llum forma part, parcialment, del centre comercial El Triangle i acull una de les botigues de la marca de perfumeria i cosmètics Sephora. Una altra part ha quedat tapiada per Ferrocarrils de la Generalitat, però a diferents punts d’accés de l’estació encara es pot resseguir el rastre d’aquell passatge obert el 1940.