El fals balcó de Julieta I + història

Malgrat traslladar la trama al segle XX, es van mantenir algunes escenes icòniques de l’obra original. Una de les que no podien faltar era la del balcó, tot i que adaptada al paisatge urbà de l’Upper West Side novaiorquès. Per això el decorat de la trobada entre els protagonistes és un entramat d’aquelles típiques escales metàl·liques d’emergències, tan característiques de les pel·lícules americanes. Igual com Romeu fa amb Julieta, Tony (Richard Beymer) truca a María (Natalie Wood) i culminen la trobada cantant el meravellós ‘Tonight’, que posa la pell de gallina, perquè tots sabem què acabarà passant al final de la història.

Em sap greu trencar la màgia del moment, però Shakespeare no va escriure mai la paraula «balcó», perquè a l’Anglaterra de finals del segle XVI no es coneixia. Al text original l’acció té lloc en una finestra. Sembla que la primera vegada que es va utilitzar el terme en un text anglès va ser el 1618 i encara com un préstec de l’italià, perquè els deien ‘balcone’. I és que aquest element, tan habitual avui dia, també té la seva història.

Malgrat que en els temps de la Grècia antiga alguns edificis ja tenien balcons, els romans no els van utilitzar perquè per construir-los era necessari que les estructures oferissin unes mínimes garanties de solidesa. Tenint en compte que els rics vivien en cases de planta baixa (‘domus’) i que els pobres ho feien en uns blocs de vivendes molt senzills (‘insulae’), tal com vam explicar al parlar de la història del lloguer, és normal que no els tinguessin.

Hi ha dubtes sobre quan es va incorporar com a solució constructiva habitual, però, segons explicava l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc al seu diccionari sobre arquitectura francesa medieval, el concepte del balcó actual hauria sorgit a partir de l’evolució d’una estructura defensiva feta de fusta i que pujava als castells per defensar-se dels setges.

De tota manera el gran ‘boom’ del balcó no va arribar fins al segle XIX gràcies al domini del ferro forjat, que, a més, ja era més econòmic que en èpoques anteriors. De fet, n’hi ha prou de passejar-se pels carrers més antics de les ciutats per adonar-se’n que abans els edificis només tenien balcó a la primera planta, on residien les famílies benestants (per això aquell primer pis sol dir-se ‘principal’).

Ara bé, no cal preocupar-se si un va de visita a Verona, perquè hi trobarà el balcó de Romeu i Julieta, perfectament situat, per satisfer els turistes que cada any hi viatgen a milers. Tothom vol contemplar el lloc on, suposadament, Shakespeare hauria trobat inspiració. El cert, no obstant, és que, en realitat, el dramaturg mai va posar els peus en aquella ciutat del Vèneto.

El suposat domicili de Julieta es troba a la Via Cappello i es diu casa dels Cappelletti, que és com en realitat s’anomenava el llinatge (i no Capuleto, com s’esmenta a l’obra). Aquell casalot medieval va servir de fonda fins al segle XIX.

El 1905, no obstant, amb l’augment constant de visitants estrangers, es va transformar en un museu dedicat als amants veronesos. Només hi havia un problema. La gent esperava trobar el balcó, però no n’hi havia cap rastre. ¡No hi ha problema! ¡El que sigui necessari per al turisme! El 1936, aprofitant una restauració de la façana, s’hi va afegir un preciós i medievalíssim balcó de pedra. I ja es poden imaginar què és el més fotografiat a Verona des d’aleshores.

Ara només cal esperar si la nova versió de ‘West Side Story’, rodada per Steven Spielberg i que s’estrenarà al desembre, continuarà mantenint viva la llegenda d’un balcó que no va existir mai.

---

Turisme massiu

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La massificació turística de Verona ha convertit la tradició de deixar notes d’amor a Julieta en una amenaça per al patrimoni. Fins al punt que, des del 2019, escriure a les parets es multa amb 3000 € de sanció.

Sempre es poden utilitzar els ordinadors que el museu posa a disposició dels visitants per enviar cartes a la desafortunada enamorada.