Irla, el president oblidat | + Història

Irla responia a un perfil habitual a la Catalunya prèvia a la Segona República. Sobretot en les terres empordaneses. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1876, es va dedicar al comerç marítim i a la producció de taps, les dues activitats econòmiques principals de la zona abans que el turisme ho devorés tot. No s’han d’imaginar els empresaris d’aquella època com els taurons de les finances d’avui en dia, sinó com a gent de classe mitjana políticament vinculada al republicanisme federal. Cal tenir en compte que, abans de 1931, aquella ideologia no pretenia només acabar amb la monarquia, sinó que veia en el canvi de règim una oportunitat per millorar la societat a través de l’educació, la justícia social i la llibertat. A més, es considerava que en una república federal els catalans veurien respectada la seva identitat. A l’Empordà era l’opció majoritària i va ser planter de molts líders del republicanisme de l’època. Un d’ells va ser Irla, que als 29 anys ja era alcalde de la seva ciutat natal. El 1923 va formar part del grup de republicans de les comarques gironines que volien crear un nou partit d’àmbit català. La dictadura de Primo de Rivera, no obstant, va obligar a posposar el projecte vuit anys. Finalment, el març de 1931, va néixer Esquerra Republicana de Catalunya. Una vegada proclamada la Segona República, Irla va ser elegit diputat a les Corts constituents.

Quan el 1936 va esclatar la Guerra Civil, era diputat del Parlament de Catalunya. La institució va intentar mantenir la seva activitat malgrat l’avenç de les tropes franquistes. L’1 d’octubre de 1938 es va celebrar l’últim ple abans d’anar a l’exili i es va escollir una nova taula amb Irla com a president.

Com gairebé totes les personalitats compromeses amb la República, el 1939 va travessar la frontera per refugiar-se a França. Però allà tampoc estaven segurs. L’ocupació nazi i l’esclat de la Segona Guerra Mundial van fer impossible organitzar una estructura estable malgrat els esforços de les institucions republicanes a l’exili. I, llavors, la detenció i la mort de Companys.

Segons l’article 44 de l’Estatut de Catalunya, si la presidència de la Generalitat quedava vacant, havia d’ocupar-la el president del Parlament. Així, automàticament, el 15 d’octubre de 1940, Irla es va convertir en 124è president de Catalunya.

La situació era molt delicada. Corria el rumor que Franco havia enviat una llista amb els noms de les personalitats republicanes exiliades que volia que fossin detingudes i extradides pels nazis. Veient el que havia passat a Companys i d’altres, els refugiats donaven credibilitat a la idea. Davant això, molts van aconsellar Irla que se n’anés a Amèrica, però va preferir quedar-se per ser més a prop de Catalunya. Hi havia l’esperança que els aliats acabarien amb la dictadura espanyola. De fet, el 1945 el president va crear un petit Govern per si arribava aquest moment. Però aviat es va veure que Franco era acceptat per la comunitat internacional.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El desànim es va apoderar dels exiliats. No obstant, Irla es va esforçar per mantenir viva la institució, encara que fos simbòlicament. El problema era que els polítics republicans cada vegada eren més grans i tenien pocs recursos. El 1954, «vell, cansat i malalt», com va escriure ell mateix, va presentar la dimissió per donar la possibilitat d’elegir algú més jove. En una reunió dels parlamentaris supervivents feta a Mèxic, es va escollir Josep Tarradellas Joan, que tenia 13 anys menys. Irla va morir el 1958 quan estava a punt de celebrar el 82è aniversari.

---

Sense trepitjar el Palau

Irla és l’únic president que ha ocupat el càrrec sense poder posar mai els peus al Palau de la Generalitat. Per això, com a gest simbòlic, quan les seves restes van tornar de l’exili, abans de rebre sepultura definitiva a Sant Feliu de Guíxols, el fèretre va descansar una nit a la plaça de Sant Jaume. Això passava l’octubre de 1981, fa quaranta anys.