Feminisme a cop de pedal | + Història

La bicicleta cada vegada ha anat guanyant més presència a les zones urbanes i això causa tensions amb els altres actors que formen part de l’habitual paisatge de les ciutats. Els conductors es queixen perquè els molesten a l’hora de circular i els vianants les veuen com un perill. En realitat la culpa no és del vehicle, sinó de qui el condueix i de la manera com ho fa. Hi ha incívics a peu, amb moto, amb cotxe, en bici, en patinet... i amb tot el que vingui en el futur.

Normalment, quan es parla de bicicletes, es fa des d’una perspectiva ecologista o ludicoesportiva. En canvi, poques vegades es té present la importància que han tingut per afavorir la llibertat de moviment de les dones. Per entendre-ho, cal retrocedir un segle i agafar distància.

Tot i que les espècies humanes van tardar milers d’anys a caminar dretes amb les dues extremitats posteriors, l’Homo Sapiens ha tingut tendència a buscar maneres de desplaçar-se més còmodes. Fins al segle XIX va semblar que es conformava amb anar a cavall o en carro, però amb la febre de la industrialització van aparèixer les primeres màquines amb pedals. Van començar a rodar a França i el Regne Unit entorn de la dècada del 1860. Les que van fer més fortuna van ser les conegudes popularment com a Penny-farthing. Segur que les deuen haver vist a les fotos antigues: una roda gegant da avant i una minúscula a darrere. Van rebre aquest nom al Regne Unit perquè recordaven la mida d’algunes monedes britàniques en circulació legal a finals del segle XIX. Aquí, a aquestes bicicletes els deien velocípedes, i als clubs ciclistes, Societats Velocipèdiques. Circular amb aquells aparells era una temeritat només apta per a homes: calia pujar i baixar en marxa, i a sobre no tenien frens ni cadena. Pedalar a sobre d’aquells monstres, on el ciclista anava a més d’un metre i mig d’altura era posar en risc la vida. Les caigudes eren molt habituals i solien tenir conseqüències nefastes: la fractura de braços i cames estava a l’ordre del dia. I fins i tot hi va haver qui va perdre la vida a causa dels accidents.

Però aquesta no era l’única raó perquè només les manegessin homes. També hi havia un detall no menor per a la societat puritana de l’època, i és que per muntar-les calia obrir-se de cames, ergo, portar pantalons, comportament i vestuari que estaven vetats a les dones. Per a elles es van fabricar uns models específics, similars als actuals tricicles infantils, que garantien estabilitat però que no eren massa pràctics per poder circular, i sobretot, eren molt cars.

Tot va canviar quan va aparèixer la ‘safety bicycle’, una creació de l’inventor nord-americà John Kemp Starley. És la bicicleta que coneixem ara: rodes de la mateixa mida, cadena per aprofitar la força al pedalar i frens per aturar-la. ¡I a sobre després John Dunlop va inventar els pneumàtics! Sí, les primeres tenien les rodes d’acer. Aquella bicicleta la podia portar tothom. I a més, el seu creador no va patentar el disseny, decisió que va permetre que es popularitzés a gran velocitat.

De seguida es va convertir en una eina vital per a l’alliberament de la dona, perquè per primera vegada podien desplaçar-se soles sense haver d’anar acompanyades de ningú. En definitiva, la bicicleta els oferia privacitat i autonomia, però les pioneres ho van tenir difícil. A Anglaterra les van arribar a insultar i pedregar. No només era pel vehicle, sinó per la vestimenta, ja que per pedalar amb comoditat utilitzaven uns pantalons anomenats ‘bloomers’. Rebien aquest nom en honor a la seva creadora, l’americana Amelia Bloomer, que els havia dissenyat inspirant-se en els bombatxos orientals. Quan va arribar el segle XX, les dones alliberades anaven amb bicicleta.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Activitat insinuant

La persecució contra les ciclistes encara existeix. A l’Iran, les dones tenen prohibides les bicis per considerar-se una activitat insinuant. I a l’Afganistan, les seguidores d’aquest esport han parat la seva activitat per por dels talibans. Mentrestant, a Alemanya hi ha un programa per apoderar les dones refugiades ensenyant-los a muntar en bicicleta.