El gran garrot dels Estats Units

I just quan els nord-americans acaben d’abandonar aquell país, el calendari ens ofereix una efemèride interessant. Un dia com avui, de 1901, Theodore Roosevelt va verbalitzar el que seria un dels eixos de la política exterior dels EUA durant bona part del segle XX. Llavors encara era vicepresident i, com a tal, va anar a la inauguració de la Fira Estatal de Minnesota. Durant el seu discurs, dedicat a com creia que s’havia de fer la política, va declarar que s’inspirava en un antic proverbi africà que diu que parlant suaument i amb un gran garrot s’arriba lluny.

El que no es podia imaginar el dia que feia aquella al·locució és que, tot just un parell de setmanes després, s’asseuria al despatx de la Sala Oval de la Casa Blanca, perquè el president William McKinley havia sigut assassinat.

A partir d’aquell moment, Roosevelt va convertir l’adagi en bandera. Ho va repetir tantes vegades que es va fer famós i era habitual que, a la premsa de l’època, el dibuixessin portant un garrot gegant. No només això: el terme ‘Big Stick policy (‘política del gran garrot’) ara apareix als llibres d’història i a les enciclopèdies.

Des de la presidència, Roosevelt el va aplicar en molts casos. En la política domèstica, per exemple, quan li va tocar negociar amb els sindicats o quan es va haver d’enfrontar a corporacions monopolístiques. Però sobretot és conegut per les seves implicacions en els afers exteriors, en el que es pot considerar una continuació de l’anomenada doctrina Monroe.

El cinquè president dels EUA, James Monroe, el 1823, va definir la que havia de ser la gran doctrina en política exterior del seu país, que consistia a rebutjar les intromissions europees al que consideraven el «seu» continent i que es podria resumir amb la frase «Amèrica per als americans». O, dit d’una altra manera, considerava que Washington era l’únic que podia tenir dret a influir en la política de la zona. Els espanyols ho van poder comprovar a les seves pròpies carns el 1898, amb la pèrdua de Cuba i Puerto Rico (a més de les Filipines), i quan Roosevelt va ser president també el van patir Veneçuela i Colòmbia, perquè s’oposaven a la construcció del canal de Panamà, una infraestructura llargament desitjada pels EUA i de què es van assegurar de tenir el control.

En aquells temps el «gran garrot» tenia forma de flota, ja que l’hegemonia de les potències es demostrava al mar. El president Roosevelt n’era conscient i va insistir molt que el seu país tingués una marina a l’altura dels seus anhels. De fet, la capacitat militar era un dels cinc pilars sobre els quals construïa la seva política. Els altres eren tractar amb justícia les altres nacions, no anar mai de farol, atacar només quan s’estava preparat per fer-ho i concedir una derrota digna a l’adversari.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Roosevelt va guanyar la reelecció i durant el seu segon mandat els EUA van començar a deixar entreveure la gran potència mundial que acabarien sent després de la Primera Guerra Mundial. Va aconseguir un dels primers reconeixements internacionals el 1906, quan va rebre el premi Nobel de la pau pel seu paper d’intermediari entre Rússia i el Japó, que estaven enfrontats en una guerra que no semblava tenir una solució fàcil.

De seguida, però, va treure a passejar el bastó i va ordenar que una flota de combat, formada per 16 cuirassats, fes la volta al món visitant els principals països. Els barcos es van pintar de blanc per deixar clar que era una missió pacífica. Però més enllà d’una mostra de cortesia, volia fer evident que es disposava d’una flota amb què podia dominar tots els mars. El periple va començar el desembre de 1907 i va acabar el febrer de 1909, coincidint amb el seu comiat de la Casa Blanca. Roosevelt se’n va anar, però els seus plantejaments en política exterior van continuar influint en les dècades posteriors.