Entendre-hi + amb la història Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La cadira de rodes també té història

Les imatges que ens arriben dels Jocs Paralímpics de Tòquio ens mostren atletes utilitzant unes cadires de rodes sofisticadíssimes per competir al màxim. Queden lluny aquells primers models de fa 70 anys.

La cadira de rodes també té història

Paralímpicos

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Els conflictes bèl·lics tenen conseqüències inesperades. Si no hagués sigut per la Segona Guerra Mundial, el doctorLudwig Guttmannno hauria escapat de l’Alemanya nazi ni s’hauria refugiat a Anglaterra, on va promoure la creació dels Jocs Paralímpics, que van servir perquè molts excombatents amb lesions medul·lars poguessin demostrar que, malgrat no poder caminar, continuaven sent persones amb moltes capacitats. I si no hagués sigut tot això, els noms dels enginyers nord-americans Herbert Everest i Harry Jennings no haurien passat a la història.

El 1918, Herbert Everest va tenir un greu accident a la mina on treballava i no va poder caminar mai més. Llavors es va adonar que necessitava un sistema per poder desplaçar-se amb autonomia, sense haver de demanar ajuda a ningú. Amb aquest propòsit va començar a treballar amb el seu amic Jennings en el disseny d’una cadira de rodes tubular, plegable i lleugera. Com passa en aquest tipus d’històries d’emprenedors americans, ells també van desenvolupar els prototips en un garatge. Entre 1932 i 1933 van produir els primers models de prova i el 1937 van patentar la cadira de rodes model Everest & Jennings. Qualsevol que hagi vist la sèrie ‘Ironside’ sap de quin tipus de cadira estem parlant.

Aquest invent va aparèixer en el moment just, ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939, el nombre de persones que requerien una cadira de rodes creixia dramàticament. Es calcula que només als EUA durant el conflicte hi va haver més de 680.000 ferits, molts d’ells amb amputacions i lesions irreversibles que els impedien la mobilitat.

A partir d’aquest moment la societat Everest & Jennings va veure com el seu negoci augmentava. Això els va permetre anar millorant el seu disseny i els Jocs Paralímpics van ser un important banc de proves, perquè els atletes forçaven aquestes cadires al màxim durant les competicions. Una de les coses que habitualment passava, per exemple, era que el material plàstic dels primers models impedia la transpiració i els esportistes acabaven amb el cos nafrat. També es van adonar que necessitaven dissenys específics per a cada tipus de prova, perquè anar al xoc en esports de contacte com el bàsquet no és el mateix que utilitzar una cadira en les proves de velocitat de l’atletisme. Només hem de seguir els Jocs Paralímpics de Tòquio aquests dies per adonar-se’n.

En definitiva, el que van aconseguir Everest i Jennings amb la seva cadira va ser una cosa revolucionària perquè, fins aleshores, les persones que no es podien moure sempre necessitaven algú. Està clar que, en certs casos, això no era cap problema. Sobretot si eres rei i tenies un munt de servents a les teves ordres. Per això, quan Felip II va tenir problemes de salut i no es podia moure, li van construir una cadira amb quatre rodes i reposapeus pensada perquè algú el portés d’un costat a l’altre. Se sap que va existir gràcies a un dibuix de 1595. Els estudiosos la consideren la primera cadira de rodes de la història. Desgraciadament, no obstant, no se sap qui la va inventar.

En canvi, sí que es tenen les dades del creador del primer intent de cadira «autònoma». Es tracta d’un rellotger de Nuremberg anomenat Stephen Farffler. El 1565, quan tenia 22 anys, va aprofitar els seus coneixements per construir una cadira per a ús personal, ja que no podia caminar. El disseny recorda les anomenades ‘handbikes’ actuals, ja que la roda de davant tenia un engranatge que es movia amb una maneta accionada amb les mans.

Notícies relacionades

Tant el cas del rei com el del rellotger van ser dos casos individuals, fruit de circumstàncies particulars. En canvi, a partir del segle XVIII, quan l’aristocràcia britànica va començar a anar a prendre les aigües al balneari de Bath, es van construir una espècie de carruatges individuals que durant el segle XIX es van popularitzar tant que precisament se’ls va anomenar ‘cadira de Bath’. Fins i tot, el 1916, algunes ja es muntaven amb un petit motor de combustió.

Ara es veuen antiquades i poc pràctiques. I esperem que algun dia passi el mateix amb les actuals, quan la ciència i la tecnologia avancin prou perquè ningú ja no necessiti cadires de rodes.

Cadires antigues