Turner no tenia Instagram

Resulta que un dia com avui de 1839, Louis Daguerre va impartir una xerrada tècnica als membres de l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts de França per explicar-los com funcionava l’invent que havia desenvolupat i del qual tot París parlava aquell 1839. Es tractava ni més ni menys que de la fotografia. Es pot dir que tenia poc a veure amb els sofisticats dispositius que tenim ara, però ell va ser el primer a trobar un bon sistema per fixar la realitat en una imatge. Precisament per aquesta raó aquelles «fotos» es coneixen com a daguerreotips.

Poc es podia imaginar que, tants anys després, cada agost milions i milions de persones es beneficiarien del seu invent, perquè ara és impensable fer un viatge i visitar algun lloc notable sense fer una foto. I això ha anat a més des que tothom té un telèfon intel·ligent connectat a internet i amb un objectiu fotogràfic que faria caure de cul a Daguerre si s’aixequés de la tomba.

Tot i que els amants d’aquest art continuen preferint les càmeres, la comoditat del telèfon i la immediatesa ens han convertit en retratistes compulsius. Fins i tot ha canviat la raó de fer fotos. Tradicionalment s’han fet per conservar un record dels viatges. A tot estirar, es podia perseguir a familiars i amics per ensenyar-les o torturar-los per mirar-les a casa. Ja no s’ha de segrestar ningú per fer-li veure desenes d’imatges com es feia abans, perquè tothom es pot exhibir a les xarxes socials. Ara, més que el record, compta més la socialització de les nostres imatges publicant-les a Instagram.

De fet, les destinacions turístiques més populars busquen crear espais ‘instagramejables’, on van com mosques una pila de turistes que repeteixen la mateixa foto, moltes vegades imitant de manera inconscient els mateixos enquadraments de les imatges promocionals. Els experts han estudiat molt aquest cicle que es retroalimenta entre les fotos dels turistes i les dels departaments de màrqueting dels llocs de destí. Així es creen imatges icòniques i fa que, sense haver-hi estat mai, el nostre cervell sigui capaç de reproduir llocs com les piràmides d’Egipte o el Taj Mahal de l’Índia.

Les xarxes socials tampoc eren necessàries perquè passés això. A principis del segle XIX, quan Daguerre encara no havia acabat el seu invent, al Regne Unit es va posar de moda visitar el riu Rin gràcies, d’una banda, a un poema de Lord Byron (‘La peregrinació de Childe Harold’) i, de l’altra, als quadros de Turner.

Les seves pintures amb paisatges bromosos, on el riu s’obre pas mandrosament entre les muntanyes sota l’atenta mirada d’antics castells medievals, van fascinar els britànics. Just en aquell moment es començaven a desenvolupar nous sistemes d’impressió que van permetre serialitzar les imatges de manera massiva. Per tant, tothom podia comprar-ne una còpia per tenir-la a casa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquell consum d’imatges de quadros va impulsar el turisme britànic a Alemanya i allà es van esforçar a satisfer les expectatives dels visitants, oferint-los creuers pel Rin per passar pels llocs que pintava Turner. No només això, sinó que el material promocional s’inspirava en la producció pictòrica d’aquell artista. El més interessant de tot és que encara continua passant i les pàgines web dedicades al turisme germànic, quan volen il·lustrar el que es coneix com el «Rin romàntic», utilitzen fotografies bromoses amb paisatges molt similars a les teles de Turner. I, és clar, els turistes actuals també fan les seves pròpies fotografies volent immortalitzar un escenari que ja fascinava els artistes fa 200 anys.

El més divertit de tot és que segurament molts visitants no tenen ni idea de tota aquesta història. Simplement aquells escenaris formen part de la memòria visual col·lectiva que va passant de generació en generació.