El formigó no atura la llibertat

Després del final de la Segona Guerra Mundial, Alemanya havia quedat dividida en dues. Una part quedà sota el control dels Aliats occidentals (EUA, Regne Unit i França) i l’altra estava controlada per la Unió Soviètica. Els primers van crear la República Federal Alemanya (RFA) mentre que els soviètics van fundar la RDA.

El que va començar a passar de seguida que Alemanya va quedar esquinçada en dues, és que hi va haver una fugida constant de ciutadans de la RDA, que passaven a l’altra banda a través de Berlín. Es calcula que entre el 1949 i el 1961, es van exiliar uns tres milions de persones. I no eren els únics. Cada vegada més polonesos i txecoslovacs també feien servir la ruta berlinesa per canviar d’aires. Era una fuga de talent que el sector soviètic no es podia permetre. Així doncs, aquell presumpte “mur antifeixista” no era altra cosa que una presó: 120 quilòmetres formats per 45.000 immenses peces de formigó, d’1,5 m. d’amplada per 3,6 d’alt. Per la part de la RDA era impossible acostar-s’hi perquè bona part del terreny del voltant estava minat i controlat les 24 hores del dia per 300 torres de vigilància amb metralladores, sempre a punt per disparar si algú gosava aproximar-se a la zona prohibida. En canvi, per l’altre costat, el mur es va convertir en un immens llenç on tota mena d’artistes van plasmar-hi les seves obres, sovint apel·lant a la llibertat i la democràcia.

Cap mur no és prou alt ni prou gruixut per dissuadir els intents de la gent desesperada, capaç de jugar-se la vida per abandonar casa seva buscant una nova oportunitat. De fet, ja durant la construcció del Mur de Berlín es van produir les primeres fugues, entre les quals 85 membres del cos de vigilància, que se suposava que havien d’impedir que la gent escapés. També van marxar uns 400 civils durant els primers dies, aprofitant que encara no s’havia consolidat aquella nova frontera al cor d’Europa.

En total es calcula que es van produir uns 5000 intents de fuga, alguns amb mètodes que semblaven trets de les pel·lícules d’espies (túnels subterranis, dobles fons de vehicles, globus aerostàtics casolans...). No tots ho van aconseguir i alguns hi van perdre la vida. El balanç de de víctimes mortals oscil·la entre les 125 i les 270 segons les fonts.

Un dels casos més esgarrifosos es va viure quan tot just feia un any de la construcció. El 17 d’agost de 1962, Helmut Kulbeik i Peter Fechter, de 18 anys, van intentar saltar la tanca però van ser sorpresos per la guarnició d’una de les torres, que va obrir foc sense contemplacions. Kulbeik va poder escapar, però el seu amic va rebre un tret i va caure malferit al costat de la filferrada. Ningú el va ajudar i va morir després d’una hora agonitzant a la vista de tothom. El 1997, quan feia vuit anys que el Mur havia caigut i el sistema comunista havia col·lapsat, es van jutjar dos exsoldats de la RDA, que van confessar haver estat els autors dels trets. Foren condemnats a quasi dos anys de presó.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Al lloc on Fechter va ser assassinat ara hi ha un memorial per homenatjar-lo, on es pot llegir la inscripció: “Ell només buscava la llibertat”. Aquestes ànsies de llibertat són les que van empènyer als berlinesos de la part oriental a tirar a terra el mur el 9 de novembre de 1989 quan les autoritats van anunciar que el volien deixar inoperatiu.

El mur va desaparèixer, però la seva cicatriu va quedar per sempre en les generacions que hi van haver de conviure. Perquè els seus descendents no oblidin el mal que va fer, actualment una línia de llambordes marca el seu recorregut al centre de la ciutat. Sembla impossible que hagués existit, i de fet és un bon recordatori que per més formigó que hi posin, tard o d’hora tots els murs acaben enderrocats. Poden passar més o menys anys, però si una cosa ensenya la història és que no hi ha res que duri per sempre.