D’esquenes cap a l’or

No sabem si de jove coneixia la frase atribuïda a Einstein que diu que qui vol resultats diferents, ha de fer les coses de manera diferent. L’adagi ara apareix a memes, tasses i pòsters i la fan servir tota mena de gurús de fireta. La grandesa de Fosbury és que ho va portar a la pràctica i va canviar la història de l’atletisme per sempre.

Nascut a Portland el 1947, va començar a fer salt d’alçada als 11 anys. El problema era que tenia unes cames llarguíssimes i les tècniques tradicionals per superar el llistó no li permetien aconseguir bones marques.

En aquells temps hi havia dues maneres de saltar. Una anomenada de tisora, que consistia a posar un peu davant de l’altra, en el que era una mena d’evolució de saltar tanques; i l’altra era coneguda com “straddle” (a cavall) i semblava imitar el salt per seure a una sella de muntar. Aquesta segona era la manera predominant però Fosbury se sentia més còmode amb la primera. El problema és que el seu entrenador a l’institut insistia en què s’adaptés a l’straddle. Inicialment li va fer cas, però cansat de fracassar, en una competició va tornar al salt de tisora però amb una innovació: tirar l’esquena endarrere i arquejar-la. Va aconseguir la quarta plaça del campionat.

Això el va animar a seguir millorant la nova tècnica i de seguida van arribar els resultats: va fer el rècord júnior de l’estat d’Oregon. Va ser aleshores quan la premsa va començar a parlar del 'Fosbury Flop', tot i que a vegades ho feien per ridiculitzar el que es veia com una excentricitat d’un jove que volia cridar l’atenció.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Fosbury no es va deixar intimidar i va seguir investigant com millorar. Va aprofitar que va començar a estudiar enginyeria civil a la universitat d’Oregon per aplicar a la pista el que aprenia sobre mecànica a les aules. Es va adonar que arquejant l’esquena, el centre de gravetat podia quedar per sota de la barra, fins i tot quan el cos l’havia superat, i això li permetia fer un salt més eficient. Ara bé, per aconseguir-ho havia de fer unes quantes coses diferents, començant pel procés d’aproximació. Habitualment els saltadors iniciaven la rutina molt a prop de la barra per enlairar primer una cama i després l’altra, aprofitant la inèrcia del salt. En canvi Fosbury agafava més arrencada i corria en paral·lel per llavors saltar d’esquenes i salvar la barra en un angle de 45 graus. No cal explicar-ho amb massa detall perquè ara tots els saltadors segueixen aquesta tècnica, però als Jocs de Mèxic de 1968 només ho feia ell. I va ser allò el que va portar a la final. Només tres atletes van arribar als 2.20 metres: Fosbury, el també nord-americà Ed Caruthers i el soviètic Valentin Gavrilov que va ser el primer a quedar fora. Amb el rus relegat al bronze, els dos atletes dels EUA van intentar superar els 2.24. Caruthers va fallar les tres vegades. Quan va ser el torn de Fosbury es va fer el silenci absolut a l’estadi. Tothom estava pendent d’aquell noi de 21 anys, alt, prim i amb unes cames llarguíssimes, que després d’uns segons de concentració va iniciar la cursa a grans gambades. Al moment just va donar-se impuls. La seva esquena va dibuixar un arc perfecte amb les cames encongides fins al precís instant de desplegar-les. El cos va caure a pes a l’escuma. La barra seguia intacta al seu lloc. La graderia va esclatar. Crits i aplaudiments de joia. Dick Fosbury acabava de guanyar la medalla d’or i aconseguia un nou rècord olímpic.

La gesta va donar la volta al món i, tot i que als següents JJOO el seu successor, el soviètic Jüri Tarmak, encara va continuar utilitzant la vella tècnica, progressivament tots els saltadors i saltadores van adoptar el 'Fosbury Flop'. Aquells que als seus anys de joventut s’havien burlat d’ell per intentar fer les coses diferents van haver de callar. Els va demostrar que per aconseguir l’èxit a vegades cal fer les coses d’una manera diferent. A la pista i a la vida.