Nedadores a contracorrent

Una de les disciplines més seguides dels Jocs Olímpics és la natació, que aquests dies ocupa bona part de l’atenció informativa de la competició, tant les proves masculines com les femenines.

Les dones no ho van tenir fàcil per poder nedar als Jocs. Inicialment, la seva presència hi va estar vetada i no va ser fins al 1910 que el Comitè Olímpic Internacional va autoritzar proves femenines als Jocs Olímpics que s’havien de celebrar a Estocolm el 1912. Tot i que seria més adequat parlar en singular, perquè només van deixar que les nedadores competissin als 100 metres lliures. La mesura no va agradar a tothom i no precisament per restrictiva. Al contrari.

En la mentalitat de l’època continuava tenint molt pes la idea que les dones havien de ser un exemple de virtut. Es considerava que era una característica inherent al seu gènere, cosa que es traduïa en unes marcades normes de comportament social que no permetien, per exemple, que les dones poguessin mostrar el cos en públic. Les faldilles fins als turmells i les bruses, de màniga llarga. Per tant, qualsevol activitat a l’aire lliure quedava condicionada. En cas que tinguessin la gosadia de prendre les aigües, que és com s’acostumava a denominar el fet d’anar a la platja, havien de portar un vestit que les tapés completament.

Aquesta idea de la dona pudorosa era més forta en uns països que en d’altres. Per exemple, els Estats Units d’immediat van comunicar que no autoritzarien la presència de nedadores en la seva delegació olímpica. Els australians tampoc tenien ganes que elles participessin en la cita, per la qual cosa van comunicar a les esportistes, que s’havien estat entrenant des de 1910, que si volien anar a Estocolm s’haurien de pagar elles el viatge. Es tractava de Fanny Durack, de 23 anys, i Mina Wylie, de 21. Nascudes a Sydney, eren les campiones imbatibles del seu país.

No eren només els homes els que no les volien acceptar. També hi havia una part de les feministes més veteranes que tampoc ho veien clar. I això que havien lluitat pel dret a votar. Però una cosa eren urnes i paperetes i una altra anar pel món amb banyador exposant el cos a les mirades lascives dels homes. Finalment, no obstant, va poder més la solidaritat femenina que la moralitat antiquada i van acceptar ajudar-les a recollir diners per poder comprar els passatges a Escandinàvia. No obstant, van intentar no perdre la compostura, cosa que va provocar situacions com a mínim sorprenents. Per exemple, la líder del moviment sufragista de Nova Gal·les del Sud, Rose Escott, a l’hora d’organitzar una exhibició de natació protagonitzada per Durack i Wylie, va contractar una banda de músics cecs perquè no poguessin veure les noies en banyador. No cal dir que l’acte estava restringit només a les dones. També és cert que, gràcies a actes com aquest, les dues esportistes van poder fer realitat el seu somni. I, a més, van passar a la història.

La competició es va celebrar entre el 8 i el 12 de juliol. En total hi havia 37 nedadores de vuit delegacions diferents: Àustria, Alemanya, el Regne Unit, Finlàndia, Suècia, Noruega, Bèlgica i el que es denominava Australàsia, que reunia els atletes australians i neozelandesos, com ja s’havia fet als Jocs Olímpics de 1908.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La primera a classificar-se per a la final va ser Wylie al guanyar la seva sèrie. Després va ser el torn de Durack, que va nedar més ràpid que cap altra dona ho havia fet mai. Va cobrir els 100 metres en 1.19.8 i va polvoritzar les marques de les contrincants, que estaven al voltant d’1.25. A la final no va anar tan de pressa però tot i així es va imposar amb claredat i va guanyar l’or, mentre que el seu compatriota va aconseguir la plata. Van haver de passar 20 anys fins que una altra australiana pugés a dalt de tot del podi d’uns Jocs Olímpics. Va ser Clare Dennis a Los Angeles el 1932. Quant al rècord dels 100 metres, el va conservar fins als Jocs de 1920 a Anvers, on Durack no va poder participar per culpa d’un atac d’apendicitis.

Després d’Estocolm, les dues atletes van continuar competint al seu país, on per fi van veure reconeguda la seva vàlua. Fanny Durack va morir el 1956 i Mina Wylie, el 1984. Totes dues formen part del Saló de la Fama de la Natació que hi ha a Florida, considerades pioneres d’aquest esport.