Les cerimònies olímpiques no són el que eren

El fet que ara sigui un espectacle mediàtic de repercussió global que es pot seguir a través de les pantalles n’ha condicionat l’evolució, buscant incrementar la seva espectacularitat cada quatre anys. Però això és bastant nou. De fet, en temps de la Grècia clàssica no hi havia una cerimònia d’aquestes característiques per iniciar les competicions. Cal tenir en compte que aquella activitat esportiva era part d’un ritual religiós i, abans de saltar a l’estadi, els atletes primer visitaven el temple de Zeus. Això va servir d’inspiració a Pierre de Coubertain per introduir el jurament dels esportistes al protocol inicial. La primera vegada que es va fer va ser als Jocs Olímpics d’Anvers, el 1920. La ciutat belga també va tenir l’honor d’estrenar la bandera amb els cinc anells. Coubertain l’havia dissenyat el 1914 però, per culpa de la Primera Guerra Mundial, va haver d’esperar sis anys per presentar-la en uns Jocs. Certament, durant les primeres edicions el cerimonial es va anar polint. Per exemple, no es van començar a donar medalles fins al 1904, a Saint Louis, i quatre anys més tard, a Londres, es va fer la primera desfilada d’atletes.

Si es miren fotos i vídeos d’aquella època no s’ha de perdre el temps intentant localitzar la flama, perquè no es va estrenar fins als Jocs Olímpics d’Amsterdam el 1928. Una vegada més, la idea era connectar amb la Grècia clàssica, on el foc sempre cremava als temples. Als Països Baixos només es va encendre el peveter i llestos. No hi va haver cap tipus de litúrgia associada, tal com passarà aquest divendres. Si ara es produeix és per obra i gràcia del règim nazi. El Tercer Reich va concebre els Jocs del 1936 com una eina de propaganda política i va cuidar tots els detalls per enviar un missatge claríssim al món: la superioritat de la raça ària. Ells es veien com els escollits i es comparaven amb la Grècia clàssica que coneixien molt bé, perquè els arqueòlegs alemanys havien sigut pioners a excavar Olímpia al segle XIX. El secretari general del comitè organitzador de Berlín, Carl Diem, va tenir la idea d’adaptar un antic ritual: encendre una flama a Grècia i transportar-la mitjançant relleus fins a l’estadi, el dia de la inauguració. Tots els atletes van ser acuradament seleccionats pel ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, perquè representessin la joventut esportiva alemanya, és a dir, la raça ària.

També va ser en aquells Jocs en què, per primera vegada, l’audiovisual va tenir un paper protagonista, gràcies a la cineasta Leni Riefenstahl, que va rodar la pel·lícula ‘Olimpia’. A partir d’aquell moment, les ciutats organitzadores van començar a cuidar la retransmissió de la cerimònia fins a convertir-la en un espectacle, que té un dels moments estel·lars en l’últim relleu i l’encesa del peveter.

Aquest moment carregat de màgia i emoció s’ha utilitzat per transmetre missatges al món. Per exemple, precisament als Jocs anteriors celebrats a Tòquio, el 1964, l’elegit va ser l’atleta Yoshinori Sakai, perquè havia nascut el 6 d’agost del 1945, el dia en què els Estats Units van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Amb l’elecció d’aquell jove, de 19 anys, el comitè olímpic organitzador va voler simbolitzar el procés de reconstrucció del Japó després del desastre de la Segona Guerra Mundial i la nova etapa de pau que s’estava vivint.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El 1968, a Mèxic, també es va escollir algú molt especial: Enriqueta Basilio. Era la primera vegada que una dona s’encarregava de realitzar l’últim relleu de la torxa olímpica i encendre la flama a l’estadi. Aquells Jocs van estar marcats per l’enorme efervescència social que es vivia a tot el món. Era un moment en què les dones –una vegada més– s’organitzaven per reclamar els seus drets.

Veurem quines sorpreses ens ofereix la cerimònia d’aquest divendres, perquè segur que el Japó intentarà impressionar el planeta, malgrat tots els obstacles.