Presumint de tireta

L’origen el nom és un producte comercial fabricat pel laboratori Unitex que el 1934 Gerard Coll va obrir a Mataró. Durant els anys de la guerra civil va buscar refugi als Estats Units i allà va descobrir aquest invent, que va decidir començar a produir a les seves instal·lacions durant la dècada de 1940. Inicialment va passar força desapercebut però el 1954 va invertir en una campanya de publicitat d’efectes immediats. En un moment en què els mitjans de comunicació eren escassos, les marques que s’hi anunciaven aconseguien molta repercussió. Aquest va ser el cas de Tiritas, que va esdevenir un producte conegut per tothom.

Tal i com s’ha explicat, però, la idea primigènia provenia dels EUA. I fins i tot sembla que va tenir una musa. Si més no això explica la petita història d’aquests apòsits. Es deia Josephine Knight i es diu que no tenia massa traça. El dia que no es cremava, es feia un tall. I quan no, les dues coses. Per protegir-se les ferides se solia fer uns embenatges rudimentaris amb esparadrap i cotó fluix que no eren massa pràctics. Com a testimoni de la intensa activitat domèstica de Josephine hi havia el seu marit, Earle Dickson, que treballava a l’empresa Johnson & Johnson. Va ser veient les desventures de la seva esposa que se li va acudir la idea de crear unes tires autoadhesives amb una mica de cotó incorporat. Ho va explicar al seus superiors, que van trobar una bona pensada i van decidir desenvolupar el producte.

Es va posar a la venda el 1920 però els primers mesos el balanç de vendes va ser nefast. La gent no sabia massa com i quan havien de recórrer als apòsits. Aleshores la firma va pensar que seria una bona estratègia repartir mostres gratuïtes entre els grups de boy scouts. Aquella canalla trescant pel bosc eren uns clients més que potencials perquè a l’aire lliure estaven exposats a tota mena de petites ferides, que podien ser fàcilment protegides per aquell invent inspirat per Josephine Knight. I així va ser. A partir d’aquell moment les vendes no van parar de créixer.

Com que el negoci rutllava, Johnson & Johnson va mecanitzar el procés de fabricació perquè fins el 1924 l’elaboració es feia de manera manual. A més es va anar millorant el producte. Inicialment només n’hi havia d’una mida però, mica en mica, es van anar incloent diferents formats; i, a partir de 1939, els apòsits es van començar a vendre esterilitzats, cosa que ajudava a impedir una possible infecció de les ferides.

Precisament això va ser un punt determinant perquè l’Exèrcit nord-americà les incorporés com a element indispensable a les farmacioles que duien els soldats de la Segona Guerra Mundial. I és que una de les principals causa de mort als conflictes armats no són mai les baixes provocades pel foc enemic sinó les malalties i els processos infecciosos fruit de les complicacions de ferides de poca importància.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Així doncs, a la llarga, aquell producte que inicialment semblava que no tindria massa futur, es va convertir en un dels elements estrella de Johnson & Johnson. Tant és així que com a mostra de reconeixement, Earle Dickson va ser nomenat vicepresident de la companyia, càrrec que va mantenir fins que es va jubilar el 1957.

En aquells moments a Espanya tothom ja sabia què era una “tirita” i com que el terme va esdevenir tan comú, la Real Academia de la Lengua va decidir incorporar-lo al seu diccionari el 1984. Tot just quatre anys més tard, l’empresa alemanya Hartmann va comprar la marca Tiritas, però conscients del valor que tenia el nom al mercat espanyol, els nous propietaris el van mantenir i han seguit fabricant els apòsits amb aquesta denominació. De quina manera, sinó, els demanaríem a la farmàcia. Una tirita és una tirita.