El biquini atòmic

Quan la premsa li va preguntar la raó del nom, Réard va respondre que era un conjunt de bany tan explosiu com les proves nuclears que s’estaven fent aquells dies a l’atol de Bikini de l’Oceà Pacífic. Tot just un parell de setmanes abans, els Estats Units hi havien fet esclatar una bomba mil vegades més potent que les d’Hiroshima i Nagasaki. Aleshores encara ningú era massa conscient de les terribles conseqüències que tenia aquella mena d’armament i, durant molts anys, tant Bikini com altres atols de la zona es van convertir en un macabre banc de proves de la cursa nuclear de la Guerra Freda. Però tot això llavors encara no se sabia i Bikini només era un nom exòtic per una peça tan minúscula que cabia en una capsa de llumins, que Bernardini sostenia somrient davant les càmeres.

En realitat la idea de fer servir calces i sostenidors per cobrir o protegir les parts més púdiques del cos femení ja era present a l’antiguitat, tal i com demostren mosaics, pintures i escultures de diferents èpoques. I no calia anar tan enrere, competint amb Réard hi havia el modista Jacques Heim, que el 1932 havia creat un producte similar anomenat “Atome”. 

Simplement el disseny que es va presentar ara fa 75 anys va tenir l’habilitat d’encertar el nom que va facilitar-ne la popularitat. El més curiós és que Réard no era dissenyador de moda sinó un enginyer del sector automobilístic. Ara bé, la seva mare era propietària d’una botiga de llenceria prop del Folies Bergère i ell havia sentit explicar a moltes clientes que freqüentaven les platges de la Costa Blava que s’abaixaven una mica el banyador a l’hora de prendre el sol, per evitar les marques blanques a la pell. Réard va pensar que el biquini els facilitaria la feina. A més a nivell de fabricació es podia justificar la seva producció perquè a causa de les restriccions de la postguerra mundial hi havia manca de material tèxtil per la confecció. 

El nou producte va tenir a favor dos elements que sempre ajuden a la promoció: la polèmica i el suport de cares conegudes. Així, mentre estrelles de Hollywood com Rita Hayworth o Ava Gardner no dubtaven a deixar-se fotografiar amb la peça de bany, el Vaticà posava el crit al cel i qualificava el biquini de pecaminós. De fet es va arribar a prohibir a les platges d’Itàlia i Espanya. La societat, però, anava per un altre camí i, mica en mica, es va començar a fer present a tot arreu.  

El 1951 es va utilitzar al concurs de Miss Món i, dos anys més tard, l’actriu Brigitte Bardot el va lluir a Cannes durant el festival de cinema. Precisament la gran pantalla el va acabar de transformar en una icona quan el 1962 Ursula Andress, abillada amb un biquini blanc, va sortir de l’aigua d’una platja paradisíaca davant l’atenta mirada de Sean Connery a “Agent 007 contra el Doctor No”. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El biquini tenia un doble vessant. Per un costat era una peça que les dones podien utilitzar per mostrar lliurament el seu cos, però per l’altre també tenia una lectura eròtica. Tal i com havia exemplificat l’escena d’Andress o l’ús de la imatge promocional de Raquel Welch a “Fa un milió d’anys”, on encarnava una dona de la prehistòria en aquell film estrenat el 1964; precisament el mateix any que el biquini apareixia a la portada de la revista “Playboy”, baròmetre inapel·lable per analitzar l’evolució de l’erotisme de la segona meitat del segle XX al món occidental. De fet, l’inventor d’aquell minúscul conjunt de calces i sostenidor explicava que havia rebut unes 50.000 cartes de persones, molts homes, que li agraïen el seu disseny. 

Louis Réard va morir, quan tenia 87 anys, el 1984. I tot i que la seva empresa acabaria tancant, la seva creació ha seguit evolucionant fins a convertir-se en un clàssic que conviu amb altres tipus de peces de bany.