¿Què revelen 100 estrelles sobre tot l’univers?

El mateix passa amb l’univers. La quantitat d’objectes celestes és aclaparadora. Però si ens fixem en una mostra ben escollida, podem posar-nos en situació sobre els trets generals de la nostra casa còsmica. 

Aquesta va ser la intenció de Florian Freistetter, astrònom i divulgador austríac, quan es va posar a escriure «Una historia del universo en 100 estrellas», que acaba de sortir traduït a l’espanyol per Ariel. 

«El cel pot resultar aclaparador si no saps res sobre les estrelles. La seva quantitat no està en l’escala humana. Contràriament, 100 és un número que tothom pot entendre», explica Freistetter, que es va inspirar en el seu podcast setmanal, una referència en la divulgació en alemany, que explica cada setmana una curta història relacionada amb l’astronomia.

Guies de l’univers

Fa un any, l’editorial Lonely Planet va sorprendre amb la publicació d’una guia turística de l’univers, que descrivia centenars d’objectes celestes com si fossin destins de visita. El llibre de Freistetter és diferent a aquest volum luxosament il·lustrat. 

«Volia explicar unes històries per fer pensar i per crear imatges al cap del lector, perquè es faci una idea de l’astronomia i dels qui la fan», explica. Els relats del llibre, en efecte, inclouen des de la mitologia fins a la història de la ciència. El seu model són més bé «La història del món en 100 objectes» de Neil McGregor o «La volta al món en 80 arbres», de Johnatan Drory i Lucille Clerc. 

Passeig pel cel

El seu passeig pel cel s’atura en llocs com 2MASSJ18082002-5104378 B, una petita nana vermella emplaçada a tan sols 2.000 anys llum de la Terra. Aquesta estrella de nom poc glamurós és no obstant una foto dels moments successius al Big Bang. És de les més antigues que es coneixen i la seva composició s’acosta al que era el cosmos en els seus primers temps – aproximadament, tres quarts d’hidrogen i un quart d’heli. 

El passeig segueix amb astres com Orion Source I, a la constel·lació d’Orió, al voltant del qual hi ha núvols rics en sal (clorur sòdic), el mateix que es fica a les amanides. Els telescopis també hi han detectat sucre, alcohol i altres molècules. 

Aquesta jove estrella té al seu voltant un disc protoplanetari, en el qual s’han anat formant molècules complexes, que són les peces bàsiques de la vida. «Si en el material que forma els planetes tens molècules complexes, això pot implicar que sigui més probable que es formi vida als planetes que sorgeixin [d’aquest disc]», explica Freistetter.

La seva volta al cel passa també per HIP13044, un testimoni de com són les estrelles en altres galàxies. «És molt difícil estudiar estrelles individuals d’altres galàxies per veure en què difereixen», explica el divulgador. No obstant, les col·lisions entre galàxies són habituals. Per exemple, la Via Làctia col·lidirà amb Andròmeda d’aquí a milers de milions d’anys i està en procés d’empassar-se els petits Núvols de Magallanes. 

Dins de la Via Làctia hi ha corrents d’estrelles que es mouen en la mateixa direcció: un senyal cinètic que van pertànyer a una altra galàxia que va ser absorbida per la nostra. HIP13044 és part d’un d’aquests corrents.

Veure en el futur

Les estrelles també permeten veure el futur. Actualment, l’estrella més pròxima al Sol és Proxima Centauri. Però si avancem la pel·lícula uns 1,3 milions d’anys, l’estrella Gliese 710 es trobarà a tan sols 0,2 anys llum del Sol. És a dir, just a la frontera del nostre sistema solar. 

«És realment extraordinari que dues estrelles s’acostin tant», comenta Freistetter. De fet, s’especula que l’acostament de Gliese 710 podria resultar en una pluja d’objectes astronòmics sobre la Terra. «No obstant, llavors el Sol s’haurà tornat tan calent que no hi haurà vida humana per veure-ho», explica l’astrònom.

Z Chamaeleontis, per la seva part, dona alguns indicis de com acabarà l’univers a llarg termini. «En el futur llunyà, les estrelles es refredaran: serà tot fred i fosc», explica Freistetter.  

Durant un temps es va especular que Z Chamaeleontis podia ser un representant d’aquest escenari: en termes tècnics, una nana negra. Després es va descobrir que es tracta d’un sistema de dues estrelles: una ha esgotat el seu combustible, però encara pot absorbir gas de l’altra i reprendre de tant en tant la fusió nuclear. Avui es considera que l’univers és massa jove perquè una estrella hagi arribat a l’estat de nana negra. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Descobrir tants detalls d’objectes remots sembla un assumpte de savis. Però Freistetter també desmenteix aquesta percepció. Per a això recorre a SN2008ha, una supernova que va ser descoberta per una noia de 14 anys. 

«L’astronomia és una ciència que pot fer qualsevol. Hi ha molta ciència ciutadana, en la qual tothom pot participar. Pots anar a Internet i fer investigació astronòmica», conclou.