Salomé, una bíblica ‘femme fatale’

Heròdies, vídua del germà d’Herodes, pretenia casar-se amb el seu cunyat, però Joan li va recriminar les seves intencions, acusant-la d’incestuosa. Ella, ofesa, va conspirar amb la seva filla per acabar amb la vida del Baptista. Per a això Salomé va ballar davant del seu oncle (i futur padrastre) i aquest, complagut pel que acabava de veure, li va demanar què desitjava per agrair-li l’actuació. «El cap del Baptista en una safata de plata». I així va ser.

La representació d’aquell episodi i la seva lectura han anat evolucionant al mateix ritme que la concepció que ha tingut l’home respecte a la dona durant els últims mil anys. Els artistes medievals van començar representant el moment del ball, però a partir del segle XVI els pintors mostren el crim ja consumat, amb Salomé contemplant el cap de sant Joan. De vegades reprodueixen l’escena amb violència i altres, com fa Caravaggio, amb una serenitat inquietant.

Després, l’interès en Salomé va decaure fins que va ressorgir al segle XIX. França i el Regne Unit havien començat la seva expansió colonialista pel Pròxim Orient i Àsia, i la societat europea estava fascinada per tot el que arribava d’aquelles terres llunyanes.

Si en els segles anteriors Salomé havia protagonitzat teles, a partir d’aquell moment va ser el torn de la literatura. Gustave Flaubert, després d’haver visitat Egipte i Jerusalem, va recórrer als temes bíblics per inspirar-se i va publicar textos com ‘La temptació de sant Antoni’ o ‘Heròdies’. En aquest relat, publicat el 1877, per descriure la dansa de Salomé es va inspirar en les ballarines que havia vist en els seus viatges. La narració de l’escena està carregada de sensualitat i erotisme. Com també la de Stéphane Mallarmé, al poema inacabat també titulat ‘Heròdies’. Mentre l’escrivia el va compartir amb Oscar Wilde. L’anglès va quedar tan profundament impressionat amb la història que va fer la seva pròpia versió en forma d’obra teatre el 1891.

Wilde va fer la seva pròpia interpretació amb una Salomé enamorada de Joan i que, al no ser corresposta, el feia assassinar per despit. El clímax de l’obra era l’escena del ball que per primera vegada es convertiria en la «dansa dels set vels». L’escriptor s’inspirava en el mite babilònic d’Ishtar, que havia hagut de ballar a les set portes de l’inframon per arribar a l’infern i, en cada parada, s’havia desposseït de part de la seva roba. La primera Salomé de Wilde va ser Sara Bernhardt, que acabava despullada sobre l’escenari. L’obra va causar polèmica i va ser cancel·lada. No es va tornar a representar fins a 1896 a París. Després, Richard Strauss va fer una versió operística el 1906 que també va aixecar molta polseguera.

A partir d’aquell moment totes les versions de Salomé creades pels artistes van rebre la influència de Wilde. Això es pot apreciar, per exemple, en pintors com Moreau o Klimt, que la representen carregada de luxúria i sensualitat. Aquesta mirada masculina serà la base d’un fenomen clau en la cultura de masses: la dona fatal. És una identitat femenina construïda des de la perspectiva de l’home.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això encara es va reforçar més amb l’eclosió dels cabarets. La dansa dels set vels va ser un número recurrent per un tipus de ballarina de tocs exòtics que estava molt de moda, com la famosa Mata Hari.

Amb l’arribada del cine, el número va saltar a la gran pantalla. El 1923 es va estrenar una adaptació de Wilde protagonitzada per Alla Nazimova que també era la productora del film. Li va costar la carrera. En realitat era una excusa. Aquell Hollywood dominat per homes no li tolerava que visqués la seva homosexualitat amb llibertat. Les dones podien ser ‘femmes fatals’, però no podien prendre les seves pròpies decisions.