El que perd Barcelona esborrant el Tauró del Carmel

El cànon artivista

Pot ser que la millor síntesi sobre el treball del moviment ‘artivista’ sigui el llibre que els cosins Arcadi i Daniela Poch van publicar el 2018, ‘Artivism’ (Carpet Bombing Culture), un volum que, sense més pretensió que reunir sota un mateix sostre el treball dels principals ‘artivistes’ del moment –Pejac, Jorge Rodríguez-Gerada, Roc Blackblock, Escif, Francisco de Pájaro, 32 en total–, acabava, gairebé sense voler, assenyalant un cànon. Blu en formava part. «Per mi és un dels grans ‘artivistes’», diu Arcadi Poch. «Amb la Daniela teníem claríssim que havíem d’acabar el llibre amb el Tauró. Primer, pel que representa com a obra ‘artivista’; segon, perquè estava fet a Barcelona i tercer, per tot el que significa Blu en l’‘artivisme’. Parlar d’‘artivisme’ sense parlar d’ell és com parlar de cubisme sense Picasso». Per ‘artivisme’, en cas que algú s’ho pregunti, es designa des de fa uns anys la barreja d’art i activisme. Més o menys. En realitat, ningú en sap la definició exacta.

‘And’ ... Blu

El Tauró capitalista tancava el llibre amb una foto a doble pàgina a tall de «tribut», segons explica el comissari d’art urbà. A diferència dels altres artistes, que ocupaven diverses pàgines amb diversos projectes i el treball dels quals era objecte de detallades explicacions, de Blu només sortia el seu Tauró, allà, al final, eloqüent a la manera de l’estrella que apareix a l’últim lloc dels títols de crèdit després d’un deferent «and». Qualsevol que conegui l’artista italià sap que aquest era exactament el seu lloc i que ho hauria sigut fins i tot si hagués participat en el llibre donant el seu consentiment. «Nosaltres directament no li vam demanar que participés perquè sabíem que ens hauria dit que no, perquè tots sabem com és ell», diu Poch. És una de les claus per parlar de Blu. La classe de persona que és.

Un artista de principis

Igual que altres artistes urbans, Blu preserva el seu anonimat com un tresor. El seu amic Rodríguez-Gerada, l’artista cubà nord-americà establert a Barcelona, diu que «com a artista i com a persona, és increïble». «Una de les persones més intel·ligents que conec», afegeix. «I sobra dir que dins de l’art urbà és mític». Gerada i Poch el descriuen com un artista compromès amb el seu art i de principis innegociables: els seus i els de l’‘artivisme’. Zosen, el famós artista urbà argentí que viu a Barcelona, diu que Blu és «potser el millor exemple d’artista fidel a les seves idees. Sense anar més lluny, és algú que prefereix esborrar el seu treball abans que es perdi el sentit original». També gaudeix de consideració en el món de l’art ‘mainstream’: el 2008 va ser un dels artistes seleccionats per pintar a la façana de la Tate Modern.

Enemic de gentrificar

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Una vegada, el comissari d’un museu de Bolonya va intentar posar-se en contacte amb ell perquè estava interessat a fer una retrospectiva de la seva obra. Blu no li va contestar, però el comissari la va fer igualment. En resposta, l’artista va esborrar tots els murals que havia fet a la ciutat, i no eren pocs. «Eren 20 anys de treball», remarca Poch. Una altra vegada, alertat que un projecte immobiliari a Berlín utilitzava una obra seva com a reclam («amb vista a un Blu», devia ser més o menys la idea), hi va anar i la va esborrar: li rebenta que l’art urbà s’utilitzi com a recurs per gentrificar. Al final, les males experiències han fet que es a part dels focus –és una manera de parlar. Segons Poch, «ara està pintant en petits pobles abandonats on no ho veu ningú i on és impossible que gentrifiqui».

Ordenança cívica

Blu va pintar el Tauró el 2009 en el marc del festival contracultural The Influencers. Va aprofitar que a la paret del carrer del Santuari hi havia unes sigles del PCC i va dibuixar l’animal com si se les mengés. Un animal dibuixat amb bitllets. Llavors ja estava en vigor l’ordenança cívica i la ciutat s’havia tornat implacable amb allò de pintar al carrer i alguns artistes locals, entre ells Zosen, li van explicar la situació. «Li vam dir que, des del 2002, que era l’última vegada que ell havia estat a la ciutat, les coses havien canviat bastant i ell ens va cedir part de la seva presentació al festival, així vam poder denunciar en públic les restriccions. Com parlava Blu, va ser el dia que hi va haver més gent». Zosen lamenta, com tots, que l’Ajuntament hagi esborrat el Tauró i assenyala el valor de la pèrdua: «No hi ha cap altre mural amb aquest impacte i significat ara mateix a Barcelona».