Història de l’abandonament de la salut mental

Durant el segle XIX molts estats van començar el seu procés de consolidació i l’administració pública va anar guanyant espais abans reservats a un altre tipus d’institucions de caràcter privat. Per exemple, allò relacionat amb l’assistència sanitària i social estava controlat per organitzacions religioses. També l’atenció als malalts mentals, a qui llavors s’anomenava alienats.

A principis del 1800 es confiava en la possible rehabilitació d’aquests malalts però amb el pas de les dècades va guanyar punts la idea que eren irrecuperables i que, a tot estirar, se’ls podia recloure en centres –sovint aïllats en àrees rurals– per apartar-los de la societat. No va ser fins després de la Primera Guerra Mundial quan, gràcies a l’aparició de noves disciplines com la psicoanàlisi, va començar una incipient revisió de la manera com s’atenia aquestes persones.

A Espanya el camí va ser una mica diferent. Inicialment estava al mateix nivell que altres països ja que el 1822 es va aprovar una llei de beneficència en què es preveia l’assistència dels alienats. És clar que llavors s’estava en ple Trienni Liberal i els seus dirigents intentaven modernitzar el país. Un any després, no obstant, Ferran VII va perpetrar un cop absolutista i es van viure deu anys tan nefastos que es coneixen com la Dècada Ominosa. Com explica el professor emèrit de la Universitat Rovira i Virgili Josep M. Comelles, especialista en l’estudi de l’assistència psiquiàtrica a Espanya, només els governs progressistes van portar a terme iniciatives per millorar l’atenció dels alienats. Però això només van ser un grapat d’anys entre 1834 i 1840; 1854 y 1856; i durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). I a més van ser períodes tan breus que només posaven pedaços a una situació nefasta. L’Estat no tenia diners per invertir en l’àmbit assistencial i anaven a càrrec de les institucions religioses, molt bel·ligerants amb qualsevol aproximació científica al tractament dels malalts.

Ara bé, a determinades zones perifèriques el teixit industrial havia permès el desenvolupament d’una burgesia amb recursos econòmics i conscient que no podia comptar amb el recolzament de l’Estat. Per això van aparèixer iniciatives privades. A Catalunya es pot citar, entre altres, el manicomi Nova Betlem (Barcelona), dirigit pel doctor Joan Giné Partagás.

El 1914 les províncies catalanes van aconseguir permís de Madrid per poder treballar de manera coordinada i van crear la Mancomunitat, que va desplegar una política modernitzadora extraordinària en molts camps, també en l’assistència mental. Va dissenyar un sistema d’atenció territorial liderada per professionals de la salut. Aquesta experiència va servir de base per a la Segona República, que va ser la primera vegada que Espanya es va prendre seriosament la qüestió.

Desgraciadament quan després de la Guerra Civil es va imposar la dictadura, el franquisme va tornar a la situació anterior. Perseguits i depurats els professionals de l’època republicana, l’Església va reprendre el control dels centres, avalats per uns psiquiatres franquistes que tenien com a referent els seus col·legues de l’Alemanya nazi. A més, pràcticament no es va invertir en aquest sector sanitari.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A finals dels 60 i principis dels 70, la situació va anar canviant molt lentament i malgrat la Transició encara va tocar esperar uns anys per començar a transformar el sector. El 1986 es va aprovar la llei de sanitat, en què s’afirmava que la salut mental havia de ser considerada en el mateix rang que les altres especialitats.

El 2021 encara no s’ha aconseguit del tot. Tant de bo les seqüeles mentals de la pandèmia serveixin perquè, per fi, l’administració pública s’ho prengui seriosament d’una vegada.