Ous que ballen i hòsties que sagnen

Va ser en aquest context que alguns grups posaven en dubte la versió oficial del Sant Sopar. Discutien la versemblança del procés anomenat transsubstanciació, això és la conversió literal del pa i el vi en la carn i la sang de Crist. Per contrarestar aquesta tendència es va crear la celebració de Corpus Christi, de caràcter festiu i que va rebre l’empenta definitiva per popularitzar-se entre tota la comunitat cristiana quan es va produir el miracle de Bolsena.

En aquella petita localitat pròxima a Roma, durant la celebració de la missa, un sacerdot que dubtava de transsubstanciació, just en el moment d’elevar la sagrada forma abans de fer la comunió, es va adonar que l’Hòstia presentava el que ell va interpretar com unes gotes de sang. Ell ho va entendre com una resposta divina a les seves vacil·lacions. Al tenir notícia dels fets, el Papa Urbà IV va fer una butlla per donar l’impuls definitiu al Corpus, i celebrar la presència de Jesucrist, en la seva pròpia substància, en l’eucaristia.

Ara bé, tal i com explica la biòloga i presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, Mercè Piqueras, el que hauria passat és que el vermell hauria estat provocat per la presència del bacteri Serratia marcescens, que quan creix provoca l’efecte visual de gotes de sang pel seu color. Al segle XIX, alguns investigadors ja van plantejar aquesta hipòtesi que es va veure confirmada el 1994, quan Johanna Cullen, de la universitat de Fairfax (EUA), va fer un experiment reproduint les mateixes condicions que a Bolsena. Al cap de 24 hores, el bacteri ja havia fet acte d’aparició a les mostres.

Evidentment, durant l’Edat Mitjana no hi havia el coneixement científic per saber tot això i el dia de Corpus va agafar una volada extraordinària. A la majoria d'indrets es van començar a organitzar processons però a Barcelona, no se sap exactament per què, a més es va decidir que seria una bona idea fer ballar un ou buit amb un sortidor.

Si un cosa s'ha d'agrair a l’Església és la seva metòdica constància de registrar-ho tot i conservar els papers. La primera prova documental de l’ou ballarí data de 1440. Segons consta en la comptabilitat de la Catedral barcelonina, a més de destinar diners a comprar flors per decorar el temple, també hi havia una partida per adquirir uns quants ous. A partir d'aleshores, la tradició es va anar escampant i tam´be es va començar a celebrar a Manresa, Martorell, Igualada, Solsona, Tarragona, Arenys de Munt...

El que no hi ha manera de saber, almenys de moment, és qui i per què va començar a fer ballar els ous. Algunes versions sostenen que a Nàpols ja hi havia una pràctica similar. Altres rememoren els jocs amb els sortidors d’aigua dels jardins andalusins i n’hi ha que es decanten per un origen bastant humil: va ser idea d’uns treballadors de la Catedral i la cosa va tenir èxit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tampoc se sap si es perseguia alguna finalitat fent ballar l’ou en un brollador generosament decorat amb flors fresques. Hi ha qui diu que és una al·legoria a la sagrada forma, mentre que alguns creuen que vol representar un cant a la fertilitat primaveral.

Actualment, la diada de Corpus ha perdut la significació religiosa que tenia anteriorment, però la part festiva continua ben viva. De fet, enguany és la primera vegada que a tots els districtes de Barcelona hi haurà com a nímim un indret on es pot veure l’ou com balla. I esperem que tots ballin força i sense trencar-se perquè, segons la tradició, això és senyal de bons auguris. I bona falta que ens fa.