Entendre-hi + amb la història

La llarga història de l’indult

La polèmica política d’aquests dies és si s’ha d’indultar els catalans empresonats pels fets del 2017. El poder, el tingui qui el tingui, porta indultant condemnats des de fa 4.000 anys. Aquesta és la seva història.

La llarga història de l’indult

Wikipedia

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Des que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va insinuar la possibilitat d’indultar els presos condemnats arran del simulacre de procés independentista català, la qüestió ha monopolitzat el debat polític mediàtic. Tots els partits –i les faccions internes dels partits– han pres posicions i, entre altres coses, s’ha recordat la llarga llista d’indults concedits pel règim del 78 des que va començar a funcionar. Ara bé, l’indult no és cosa exclusiva del sistema espanyol ni del present. Com recordava el doctor en Dret Ireneo Herrero Bernabé a la seva tesi dedicada a aquest tema, l’indult és tan antic com el delicte i l’han aplicat tota mena de règims des de la nit dels temps.

En el famós Codi d’Hammurabi, vigent a Babilònia fa gairebé 4.000 anys, ja es contemplava l’aplicació del perdó. Durant les èpoques antigues se solia vincular a l’origen diví del poder i de qui l’ostentava. Per exemple, aquest era el cas dels faraons egipcis, considerats una espècie de déus pels seus súbdits. Se sap que Ramsès II (segle XIII aC) va indultar alguns condemnats pel seu pare, Seti I.

A la Grècia antiga, en canvi, la qüestió es dirimia de forma assembleària. D’aquesta època és especialment destacable el cas de Trasíbul d’Atenes, promotor d’una llei per perdonar el grup d’oligarques conegut com els Trenta Tirans. Aquests dirigents van aplicar una dura repressió contra els opositors quan eren al govern. Al ser enderrocats es va reinstaurar la democràcia i per evitar que la venjança acabés amb un bany de sang, Trasíbul (segle V aC) va defensar l’indult dels tirans. Gràcies a aquest gest, l’atenès es va convertir en un referent per als grecs i el seu exemple encara és recordat.

L’indult il·lustra com les societats s’han relacionat amb les lleis i el poder. El cas romà és paradigmàtic perquè, si bé durant l’etapa republicana era aplicat només amb matisos, una vegada va començar l’Imperi, va ser una prerrogativa de l’emperador, que el podia concedir tant abans com després del judici. A més, es contemplaven diferents graus de perdó.

Durant l’edat mitjana la cosa es va complicar perquè el govern i la justícia estaven molt fraccionats entre diferents institucions, tant civils com religioses. A més, l’indult es podia concedir per raons fortuïtes i poc fonamentades jurídicament. Bàsicament qui tenia la potestat de perdonar ho podia fer o no. Cal dir que hi havia algunes limitacions. No estava permès el perdó en els casos de traïció ni tampoc es concedia l’indult total en condemnats per danys a tercers.

Aquest funcionament era similar en la majoria de les monarquies europees i la seva influència arriba fins als nostres dies. Al Regne Unit hi continua havent el «Royal Pardon», que a més s’estén als territoris on Isabel II és cap d’Estat: Austràlia, Nova Zelanda i el Canadà. Es pot dir, no obstant, que en aquests països la qüestió es delega als governs.

L’essència de l’indult monàrquic també es percep en grans repúbliques. Per exemple, a França, la Constitució de 1958 reconeixia l’indult com una de les prerrogatives del president, imitant la potestat que tenien els monarques d’abans de 1789. És interessant remarcar que durant la Revolució Francesa va ser abolit perquè es considerava una interferència en la separació de poders. Significativament els indults van tornar amb Napoleó.

Notícies relacionades

Als Estats Units, el president del país també té el poder d’indultar condemnats per casos de vulneració de les lleis federals mentre que els governadors (o comissions constituïdes a tal efecte) l’apliquen a la jurisdicció de cada estat. Aquesta jerarquia també existeix a Suïssa, però amb la diferència que no és feina de cap president sinó del Parlament federal i les assemblees cantonals, en funció del tipus de crim pel qual hagi sigut condemnada la persona subjecte de ser indultada.

Gairebé tots els països del món reconeixen la potestat d’indultar per part de qui ostenta el poder i és igual si és monarca o president de república. En el fons no deixa ser un recordatori de qui mana, perquè no hi ha poder més gran per decidir sobre la llibertat dels altres.

Barrabàs