¿Per què existeix Andorra?

No cometrem la imprudència d’explicar-ne tota la seva història, però sí procurarem ajudar a entendre els seus orígens. Per començar, qualsevol aproximació històrica a un territori fa necessària esborrar tant les estructures de poder del present com les fronteres actuals. Aquestes línies dibuixades pels humans als mapes són molt més bellugadisses del que ens fan creure. El Pirineu n’és un bon exemple. Ara aquelles muntanyes semblen una frontera “natural” però en realitat aquesta idea té poc més de tres-cents anys. Abans, tal i com va demostrar l’historiador Pierre Vilar, el Pirineu no separava sinó que unia, era punt de trobada i d’intercanvi.

L’Andorra comtal

Només cal repassar el mapa de la famosa Marca Hispànica dissenyada el segle IX per l’imperi carolingi amb la finalitat de frenar els atacs sarraïns. Des de l’Atlàntic fins al Mediterrani, es va organitzar aquell territori en petites porcions anomenades comtats, però els comtes no eren els únics que manaven. També hi havia senyors eclesiàstics, que governaven una àrea més o menys gran des d’un monestir o una seu episcopal. És important recordar que l’organització de la propietat també era diferent a la que tenim ara. I això explica que el rei carolingi Carles el Calb donés l’actual Andorra al comte d’Urgell i de Cerdanya. Era el 843 i s’iniciava el que els historiadors anomenen l’Andorra comtal, que va durar fins que el 1133 el bisbe Pere Berenguer comprà el senyoriu.

El problema d’aquella etapa episcopal és que els andorrans tenien més protegida l’ànima que el cos. Aleshores el Pirineu no era aquest lloc idíl·lic on esquiar, fer excursionisme o comprar formatge. Era escenari de batalles i disputes pel domini territorial entre gent que tenia facilitat a brandar l’espasa.  Per això el bisbe va demanar ajuda a diferents nobles per defensar les valls, entre ells hi havia els de la casa de Foix i de Foix-Bearn.

‘Pariatges’

La relació entre el bisbat d’Urgell i els Foix es va anar enrarint i van acabar tirant-se els plats pel cap. Finalment el 1278 van signar un acord, que va ser ampliat al cap de deu anys. Aquests pactes que implicaven una senyoria laica i una d’eclesiàstica s’anomenaven pariatges. Eren habituals durant l’edat mitjana però cap va tenir la transcendència dels signats a Andorra. Aquells documents van garantir la independència del territori des d’aleshores i fins els nostres dies. I això que la situació encara es va complicar una mica més quan els Foix es van emparentar amb la casa reial de Navarra. Però encara faltava un darrer gir de guió: el 1589, Enric III de Navarra i copríncep d’Andorra va ser coronat rei de França (és l’autor de la famosa frase “París val una missa”, però això ja ho explicarem un altre dia).

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això explica que ara el president de la República gal·la sigui un dels dos caps d’estat andorrans. L’altre segueix essent el bisbe d’Urgell, un càrrec que a l’edat mitjana escollia la Corona d’Aragó i després de Ferran el Catòlic, era triat pels seus descendents, començant per Carles V. Així doncs, els andorrans quedaven a mercè dels dos trons, però segurament això va ajudar a mantenir la seva independència perquè sempre hi havia altres zones més conflictives. A més ja anava bé tenir un espai neutral on comerciar i passar mercaderies en moments complicats.

Mica en mica els habitants del Principat van anar prenent consciència de la necessitat de governar-se ells mateixos. El 1881, per exemple, ja hi va haver un primer moviment anomenat “Andorra administrada pels andorrans”, considerat una fita històrica d’aquell país que manté les seves peculiaritats i l’habilitat d’adaptar-se a les circumstàncies de cada època.