La paritat és una tortuga

Aquest divendres es constitueix el Parlament de Catalunya. Dels 135 escons que formen l’hemicicle, 64 són per dones, és a dir, el 47% del total. És la primera vegada que s’arriba a aquest percentatge i tothom se n'ha omplert la boca. A vegades, però, repassar la història permet adonar-se de la lentitud que requereix aconseguir la normalitat, que no és altra cosa que un hemicicle amb tantes dones com homes.

El Parlament autonòmic català modern va iniciar el seu camí el 1932, durant la Segona República. Al llarg d’aquella etapa tots els escons van ser masculins. Amb l’esclat de la guerra civil i la posterior dictadura, els representants legítims de la ciutadania, que havien estat elegits democràticament, van traslladar la institució a l’exili, on van mantenir-la amb les mínimes constants vitals perquè no s’extingís.

Els supervivents, reunits a Mèxic el 1954, van ser els que van escollir Josep Tarradellas com a president de la Generalitat en substitució de Josep Irla. En tota aquella etapa no hi va haver ni rastre de les dones. De fet, tampoc n’hi va haver massa dels homes, perquè Tarradellas, en una cursa de fons en solitari de més de vint anys, va ser segurament l’únic que va creure en un retorn. No va ser fins molt al final de la dictadura que se li va començar a prestar atenció i el 1977 va tornar a Catalunya (passant per Madrid, això sí). Restituïda la institució en el marc de la legalitat postfranquista, va organitzar un govern provisional amb onze consellers. En masculí. Res de dones. L’executiu va funcionar fins l’aprovació de l’Estatut de 1979 i la convocatòria de les primeres eleccions. I sí, ¡per fi! Les primeres dones van entrar al Parlament.

Les vuit pioneres

La proporció era raquítica. Només eren vuit, o sigui el 5,4% del total. A més, tot i que van obtenir representació sis partits, només tres van incorporar-ne als seus grups parlamentaris: CiU, el PSC i el PSUC. Eren Rosa Barenys, Maria Dolors Calvet, Teresa Eulàlia Calzada, Concepció Ferrer, Helena Ferrer, Marta Mata, Trinitat Neras i Assumpció Sallés.

El setembre del 2015 el Parlament els va concedir la Medalla d’Or per homenatjar-les. En una entrevista que van concedir al programa ‘3/24’ de Xavier Graset amb motiu d’aquest fet, la diputada Neras explicava que ella havia entrat de rebot perquè «el lloc on anava a llistes, les enquestes no preveien de cap de les maneres que jo pogués entrar». Era la número 7 de la candidatura de CiU per Girona. Tots els de davant seu eren homes.

Una de les persones que més ha estudiat la incorporació de la dona a la política catalana ha sigut la catedràtica de la UPF Tània Verge. Aquell mateix 2015, a la revista del Memorial Democràtic, demostra que hi havia dones implicades en política durant la Transició, el problema és que eren invisibilitzades. A més, explica que durant la confecció de les llistes la reacció dels homes i les dones variava al rebre la proposta d’incorporar-s'hi. Mentre ells preguntaven quina posició els tocava, elles dubtaven de si estaven prou preparades per assumir la responsabilitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Si ens fixem en el que ha passat al Parlament des del 1980, l’evolució pel que fa a la paritat és patètica. El 1982 el PSC va anunciar, com a gran cosa, que reservava el 12% dels llocs a dones. Està clar que almenys feia alguna cosa, perquè la resta no eren capaços ni d’això. Després es va arribar al 25% i el 1990 tant el PSC com ICV es van comprometre a augmentar-lo fins al 50%. Tot just l’any 2000 es va començar a parlar de paritat, si bé formacions com ERC i CDC no hi van arribar fins el 2004. Des d’aleshores la situació ha millorat però sense arribar a la igualtat plena.

La presència femenina a l’hemicicle és vital per aconseguir el canvi cultural que necessitem. Elles poden transformar la manera de fer, enfocant els reptes polítics, econòmics i socials que ens depara el futur amb una nova perspectiva. Les generacions de dones més veteranes van canviar les lleis, les joves hauran de canviar les mentalitats. Ho necessitem.