Pros i contres de limitar els lloguers

Prohibir per reial decret que apugin els preus pot semblar una bona idea per abaratir el lloguer, però no ho és. De fet, a diversos països i a diferents moments de la història s’ha intentat, però sense grans resultats. Aquesta mesura no funciona per resoldre el problema de la vivenda assequible. El que necessitem és una política pública solvent d’oferta de vivenda assequible que, entre d’altres, eviti l’escàndol social dels desnonaments i la proliferació d’infrahabitatge que ja apunta en alguns barris, per a vergonya del nostre estat del benestar, com a Cañada Real i Gorg, entre d’altres.

El que succeeix en la vivenda no és diferent del que ha succeït en altres sectors de l’activitat humana que, per avenços socials, s’han universalitzat i s’han fet accessibles a tota la població, com la Sanitat, l’Educació i les pensions. Aquestes polítiques públiques constitueixen el nucli del modern estat del benestar. Als països del centre i nord d’Europa, l’accés a la vivenda assequible constitueix el quart pilar de l’estat del benestar, després de les tres esmentades anteriorment.

A Espanya, la tradició en vivenda pública s’ha centrat bàsicament a incentivar l’accés a la propietat en detriment del lloguer. Fins i tot la vivenda pública oficial (VPO) s’ha basat en el foment de l’accés diferit a la propietat després de 15 anys de tinença en règim de lloguer. L’única excepció en els últims anys ha sigut el País Basc i Navarra, on el règim de VPO es manté permanentment de lloguer. A més, a les dues comunitats també es fomenta la col·laboració entre els propietaris i l’Administració a moltes vivendes particulars. L’Administració s’encarrega de la rehabilitació i el manteniment i, a canvi, el propietari particular accepta cobrar un lloguer moderat durant el període que recorda. El que és fonamental en aquest model és que les dues parts compleixin les condicions pactades. És així com es genera la confiança perquè la política funcioni.

Aquestes polítiques de recolzament del sector públic als lloguers assequibles, en contra del que es podria pensar, són menys costoses que en el cas de la Sanitat i l’Educació. L’augment del cost per al sector públic es concentra en dos aspectes diferents: es necessita una administració de vivenda assequible, autonòmica, àgil i eficaç i molt coordinada amb els serveis socials dels ajuntaments, per avaluar a cada cas les necessitats objectives de les famílies més vulnerables. L’altre augment de cost públic és la inversió en rehabilitació i manteniment, però els fons europeus de ‘Next Generation’ podrien ser ara mateix una ajuda inestimable. En tot cas, es necessita voluntat política, treball social, seguretat jurídica i, finalment, confiança mútua perquè tot funcioni. Si no, els problemes poden ser més grans.

La competència de la vivenda a Espanya s’ha transferit a les comunitats autònomes. Al Govern central li queda el marc regulatori general i el finançament del Pla Nacional de la Vivenda que a posteriori transfereix a les autonomies. Els ajuntaments tenen una gran responsabilitat, ja que ostenten la iniciativa urbanística per generar sòl o edificabilitat per a la vivenda assequible.

El control generalitzat dels preus de lloguer és una mala idea perquè es dirigeix indiscriminadament tant als que necessiten ajuda com als que no la necessiten. Disminueix l’oferta d’una vivenda digna assequible de lloguer i fomenta la venda de les vivendes, a més de reduir la mobilitat, un deteriorament més gran de les vivendes, riscos d’economia submergida i més dificultats d’accés al lloguer. És una intervenció no tan sols ineficaç sinó contrària als objectius que es persegueixen, que és ajudar, de veritat, a les famílies vulnerables i generar més oferta. 

L’actual crisi afecta en un grau més alt els joves amb baix nivell de renda, els immigrants i els ‘mileuristes’ que majoritàriament no poden fer front a lloguers de més de 300€ o 400€ al mes. És aquí on ha d’incidir la política de vivenda assequible i on el preu de mercat té poc a dir. La dotació del Pla Nacional de la Vivenda, després de la difícil aprovació dels pressupostos, és d’una quantia tal, que hauria de ser l’inici d’un compromís real envers la vivenda assequible. 

¡Que fàcil seria resoldre aquest complex entramat amb un decret prohibint l’increment de preus! Siguem seriosos, posem-nos a treballar.

L’emergència sanitària provocada per la Covid-19 ha situat la vivenda de nou com el que és: un element essencial per a la vida humana. La llar, la vivenda, s’ha convertit en el refugi enfront d’una pandèmia que no afecta totes les persones per igual. Que la població accedeixi a una vivenda no només és un element bàsic de justícia social, a més és una eina fonamental per a la salut pública, no només per a la persona que la disfruta sinó per al conjunt de la comunitat.

L’accés de la població a la vivenda per tant, respon a l’interès general de la societat, agreujat en aquests moments per l’emergència sanitària i la crisi econòmica. Els ingressos de les classes populars descendeixen de manera vertiginosa però els lloguers es resisteixen a baixar després de les pujades salvatges dels últims anys.

Com d’entre les tenebres han tornat els discursos sobre la necessitat de deixar que la «mà invisible del mercat» sigui qui fixi els preus, que el necessari és protegir el rendisme en detriment de la feina, que el necessari és desregular perquè la «màgia del mercat» faci la resta. Dir això després de la crisi que vam viure el 2008 només podríem qualificar-ho de fanatisme que nega la realitat sinó fos perquè encobreix alhora els interessos espuris dels qui pretenen que es continuï imposant la llei del més fort.

El mercat de la vivenda té unes particularitats que no es poden obviar. La vivenda és un element essencial per a la vida, cosa que provoca que malgrat que pugin els preus, la gent treballadora assumeixi pujades del preu fins a l’extrem. Al cap i a la fi, a algun lloc cal ficar-se a viure. Dir que el mercat de la vivenda té demanda inelàstica en termes econòmics més o menys és el mateix que dir que el Mediterrani banya la costa de València.  

Tot té un límit i la crisi del 2008 és allà per recordar-nos que allò que «la vivenda mai pot baixar de preu» està més a prop d’un mantra que d’una realitat. Es tracta de decidir si deixem la vivenda en mans de la suposada «mà invisible del mercat», amb la possibilitat d’un nou col·lapse per deixar via lliure a l’especulació o la regulem per garantir l’accés de la població a un dret i un bé de primera necessitat.

¿On és aquesta famosa llei de l’oferta i la demanda de la que tant ens parlen? Al món dels unicorns. Les grans empreses de lloguer marquen la tendència en els preus a les grans ciutats fent palanca en vertical. Les vivendes dels petits propietaris les controlen portals immobiliaris que concentren les franquícies que gestionen el parc a peu de carrer. El febrer del 2020 la Comissió Nacional del Mercat i la Competència incoava expedient sancionador a Idealista i unes altres sis empreses per manipulació de preus. El setembre del 2020 un fons d’inversió compra Idealista per 1.300 milions d’euros quan l’empresa no arriba facturar 100 milions anuals. Aquí tenen el seu unicorn al món dels especuladors.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Regular els preus dels lloguers no és una solució màgica però mostra la voluntat de l’Estat de protegir els inquilins davant l’abús. A més, en una situació de reducció dràstica dels ingressos de les classes treballadores és fonamental protegir les rendes de la feina per justícia social i per eficiència econòmica.

Frenar l’abús amb els lloguers passa per legislar, necessàriament, una regulació que equilibri els lloguers als salaris de la població. El parc públic de vivenda de lloguer s’ha de convertir en un cinturó de seguretat i la regulació de preus en el fre, els dos elements, al costat dels compromisos en Drets Humans, són imprescindibles per articular polítiques de seguretat habitacional que tinguin al centre les necessitats de les persones, que concebin la vivenda com un dret.