Mart i la colonització

De la mateixa manera que durant els anys 50 la carrera espacial va començar com una competició entre els dos blocs de la Guerra Freda, on els EUA i la Unió Soviètica s’esforçaven per demostrar la seva superioritat a la cúpula celeste mentre ho feien aquí, ara han entrat en joc altres actors. S’ha acabat aquell vell món en què el planeta estava dividit en dues faccions, tot i que potser la ciutadania europea no acaba de ser prou conscient d’això.

Quan havíem començat a assumir que la Xina era capaç de desenvolupar el seu propi programa espacial, els que no seguim l’actualitat científica vam quedar atònits a l’assabentar-nos que els Emirats Àrabs Units també havien culminat amb èxit l’enviament d’un satèl·lit a Mart.

Haver d’aprofitar la proximitat entre les òrbites terrícola i marciana per assegurar les operacions ha fet que en una mateixa setmana coincidissin artefactes humans de tres nacionalitats diferents. ¿Potser hauria sigut més eficient unir esforços i col·laborar? Potser sí, però a ningú se li escapa que la ciència està al servei de la geopolítica. Destinar part del pressupost d’un país a una missió d’aquestes característiques demostra que es tenen els recursos humans i materials disponibles per fer-ho. Un estat que envia un satèl·lit a Mart és un país que reclama ser tingut en consideració en el panorama internacional.

Tot això recorda el creixent interès per la geografia que hi va haver al segle XIX. A partir de 1821 van començar a proliferar societats geogràfiques a tot arreu. La de París va ser la primera. Després van venir Berlín (1828), Londres (1830), Rússia (1845)... Entre els seus socis hi havia naturalistes, però també navegants, homes de negocis, militars... Era el moment de l’eclosió de la Revolució industrial, gràcies al desenvolupament de la tècnica i la ciència. I allà on arribava aquest «progrés», apareixien noves societats geogràfiques ansioses de trobar noves rutes comercials, noves fonts de recursos naturals, nous territoris on començar a cultivar ...

Aquelles entitats van patrocinar expedicions per tot el planeta. Tant enviava gent als pols com a l’interior de l’Àfrica, deixant per a la història noms com els d’Ernest Shackleton o David Livingstone, protagonistes d’aventures viscudes als llocs més recòndits i que eren seguides amb avidesa a través de la premsa de l’època, igual com ara nosaltres no perdem detall del que envia el ‘Perseverance’ des de Mart.

De moment només els americans han aconseguit aterrar-hi però és qüestió de temps que altres països també ho facin i puguin iniciar les seves pròpies exploracions in situ. ¿Què passarà llavors? ¿Es traçaran fronteres artificials com van fer els europeus per dominar l’Àfrica? ¿Qui tindrà dret a explotar els recursos minerals procedents de l’espai una vegada se’ls trobi una utilitat?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Només cal recordar que després de la Primera Guerra Mundial, totes les potències van tenir interès a controlar les zones del Pròxim Orient riques en gas i petroli. Uns territoris que ara són independents i tenen prou diners com per enviar els seus propis satèl·lits a l’òrbita marciana. El món està canviant però la mentalitat humana sembla esclava d’algunes velles obsessions de sempre.