¿Qui diu que els medicaments són segurs?

La vacunació contra la Covid-19 ha generat diverses polèmiques. Algunes ja les hem tractat aquí, com ara l’impacte positiu que ha tingut el fet que gent de les esferes de poder s’hagi saltat la llista d’espera per rebre la seva dosi, ja que això ha ajudat a veure la vacuna com una cosa desitjable. Tot i això, sempre hi ha persones reticents. I és normal. És un medicament nou, que s’ha posat al mercat a tota velocitat.

La comunitat científica no es cansa de recordar que s’han seguit tots els protocols abans de permetre el seu ús, recordant el paper de les diverses agències del medicament que hi ha al món. Precisament aquesta és una de les grans novetats del segle XX, perquè abans es comercialitzaven sense un control rigorós.

I no va ser perquè no ho van intentar. Un dels primers casos es va viure a Sicília el 1240, quan el rei Frederic II –nascut a Barcelona i fill de Pere el Gran i Constança– va ordenar als apotecaris del regne que sempre preparessin els remeis fent servir els mateixos ingredients i formulació.

A partir del segle XVI això va començar a ser una cosa habitual i van aparèixer les primeres farmacopees. Florència i Barcelona van ser les primeres ciutats europees a tenir un d’aquests recopilatoris, on constaven els productes autoritzats pel col·legi d’apotecaris. Aquí es coneixien com Concòrdies, pel seu nom llatí: Concordia pharmacopolarum barchinonensium. El fet que se n’editessin tres versions (1511, 1535 i 1587) fa pensar que la capital catalana era una localitat científicament rellevant. De fet, altres ciutats de la Corona d’Aragó van copiar aquelles Concòrdies. Amb el pas dels segles es van seguir utilitzant, però unificant criteris més globals i, al segle XX, es van consolidar farmacopees a l’àmbit europeu, nord-americà, etc.

Autoregulació

El problema era que el sistema es basava en l’autoregulació gremial, i que no hi havia un seguiment estricte per part de les autoritats. Això propiciava casos com el de falsificacions de vacunes de la verola a principis del segle XIX aprofitant la popularitat del descobriment d’Edward Jenner. Per aquesta raó, als Estats Units, el 1813 es va aprovar la Vaccine Act, per assegurar-ne la qualitat i seguretat.

Alesores va començar un incipient control de les produccions farmacèutiques, però no va ser fins al segle XX quan es va instaurar una vigilància severa. Dos casos hi van tenir molt a veure. El primer es va produir als EUA el 1937. Un centenar de persones van morir enverinades per una substància anomenada dietilenglicol, que s’havia fet servir per elaborar un elixir sense haver-lo testat prèviament. Arran d’aquell episodi, el 1938 Washington va crear una llei per regular la producció i comercialització de menjar, medicaments i cosmètics. La responsable de supervisar la seva aplicació va ser la Food and Drugs Agency (FDA), que arran de la pandèmia ara tothom coneix.

Encara més greu va ser el cas de la talidomida, un calmant per a les nàusees típiques de les embarassades. Es comercialitzà a partir del 1956 a Europa i l’Àfrica, però la doctora Frances Oldham Kelsey de la FDA no va aprovar la seva posada en circulació als EUA perquè considerava que calien més estudis per garantir-ne la seguretat. No s’equivocava. Entre el 1957 i el 1962 al voltant de 10.000 criatures van néixer amb malformacions provocades per aquell medicament. Espanya, on els estàndards sanitaris eren molt baixos, va ser dels últims països a retirar-lo del mercat i tot just fa pocs anys s’ha començat a atendre les víctimes d’aquell desastre.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

L’escàndol de la talidomida va fer augmentar la bona reputació de la FDA i va incentivar altres països a reformular el funcionament de les seves agències del medicament, com ara el Regne Unit. Des de la Comunitat Europea es va treballar per harmonitzar els protocols entre països, però va caldre esperar fins al 1995 per veure néixer l’Agència Europea dels Medicaments.

Tard o d’hora serà qüestió de fer un pas més i en aquest món global, on ningú s’escapa dels problemes de salut pública, serà necessari homogeneïtzar criteris per enfrontar-se de manera eficient als reptes del futur.