El mite dels anys 20

Vistos amb la perspectiva que dona un segle de distància, aquells deu anys van ser com un miratge entre dos malsons: d’una banda, la Gran Guerra, i de l’altra, la fatídica combinació provocada pel crac del 29 i la Segona Guerra Mundial.

No cal saber un borrall d’història perquè les imatges de noies rialleres de cabell curts ballant xarleston mentre beuen xampany i fumen amb broquet assaltin la memòria de seguida que s’evoca aquella dècada. El clixé ens fa imaginar disbauxa i alegria. La realitat, però, va ser força diferent. A Europa, per exemple, hi havia penes i treballs a superar els desastres de la guerra.

Idealització a posteriori

De fet, durant els ‘feliços anys 20’ poca gent sabia que estaven vivint un moment especial. En realitat la mitificació del període va arribar molt després, quan el pas dels lustres va fer que molts s’adonessin que allò viscut havia estat excepcional. Salvant les distàncies, es podria comparar amb la nostàlgia que senten els que van viure la Barcelona olímpica i la rememoren amb els ulls brillants enyorant un instant esplendorós. Com si tot hagués estat de color de rosa.

Sempre passa el mateix. El procés d’idealització ve a posteriori. Per això, quan ara hi ha qui es capfica en voler imaginar el món postpandèmic com els nous ‘feliços anys 20’ es precipita. Ningú té ni idea de com seran. Literalment. Per començar, abans que qualsevol altra cosa cal superar la crisi de la Covid-19 i, en tot cas, després, ja es veurà com reacciona la societat a la nova etapa. Només quan hagin passat molts anys es tindrà prou distància perquè els historiadors del futur diguin com van ser els anys posteriors al coronavirus.

El que va succeir fa 100 anys pot servir de referència. La primera vegada que es va utilitzar el concepte ‘roaring twenties’ va ser el 1939 perquè era el nom d’una pel·lícula protagonitzada per James Cagney i Humphrey Bogart, on s’explica la vida d’un mafiós entre el final de la guerra i la crisi borsària del 29.

La producció de la Warner es basava en les cròniques escrites pel periodista Mark Hellinger durant els anys 20. Ell mateix a la promoció del film explicava que aquella dècada havia estat la més intensa i extraordinària que mai havien viscut els Estats Units. Un període marcat per la ‘llei seca’, el luxe dels clubs nocturns, les bandes de gàngsters i els rius de diners d’una economia que semblava no tenir sostre. L’estrena va ser un èxit i està considerada una de les 10 millors pel·lícules de gàngsters de tots els temps.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El procés d’idealització de l’època va continuar després de la Segona Guerra Mundial i, entre el 1960 i el 1962, la cadena de televisió ABC va produir una sèrie amb periodistes, gàngsters i policies dels 20. Precisament va ser aleshores quan la mitificació va arribar a la premsa espanyola. Es parlava de ‘bojos anys 20’, segurament per influència del terme francès ‘les années folles’, i és que els veïns gals també van viure amb molta intensitat aquella època, sobretot a París, que continuava exercint de capital mundial de l’art. Fins allà peregrinaven creadors de tot el món per intentar passar a la posteritat amb les seves obres. Era on es coïen les avantguardes i coincidien personalitats consagrades com Picasso i joves promeses com Dalí. Precisament aquell París es va començar a esmicolar quan Hollywood estrenava ‘The Roaring Twenties’. El 1939 a Europa la guerra s'ensenyoria de nou del continent i els EUA s'estaven a punt d’erigir com a gran potència mundial.

Haurem de tenir paciència per saber si els 2020 seran bojos, feliços o ves a saber què. Tant de bo no els haguem d'enyorar. Seria la millor prova que el futur és un lloc molt millor que el passat.