Èxit sense data de caducitat

Mentre que per als esportistes els 40 són sinònim d’ocàs, per a no pocs personatges de la història va ser el moment de fer el primer pas cap a la fama. Perquè, si bé és cert que sempre es destaca el triomf dels més joves, a la vida no tot són emprenedors universitaris que es fan milionaris abans dels 25 creant una empresa al garatge dels seus pares.

Fideus i pollastres

Al món de l’alimentació hi ha alguns casos interessants. Per exemple, ara que tothom té tanta obsessió pel ramen i companyia, és bo saber que l’inventor dels fideus instantanis, Momofuku Ando –nascut el 1910– no va aconseguir desenvolupar i comercialitzar el seu producte fins al 1958. Per tant, quan tenia 48 anys.

A aquesta edat, Harland David Sanders ni somiava convertir-se en el milionari que acabaria sent. El nom no us dirà res, però sí el de Kentucky Fried Chicken, que és com va batejar la cadena de restaurants que va posar en marxa el 1952, quan tenia 62 anys. Nascut el 1890 al si d’una família humil, de jove va fer de tot per guanyar-se la vida, des de mariner fins a vendre assegurances. El 1929 va obrir un restaurant de carretera a Kentucky i aviat el negoci va créixer gràcies als seus plats de pollastre. La fama era tal que el 1940 va patentar la recepta. Deu anys després –quan tenia 60– es va veure obligat a tancar per culpa de la construcció d’una nova carretera, però en comptes de retirar-se va decidir crear una cadena de llocs de menjar amb el sistema de franquícia. El 1964, quan tenia 74 anys, el negoci anava a tota màquina i el va vendre a canvi de dos milions de dòlars i un sou vitalici per continuar sent la imatge de KFC. Efectivament, ell és el senyor amb llaç que encara avui forma part de la identitat corporativa de l’empresa. Però es veu que l’home s’avorria, perquè el 1968 encara va obrir un altre restaurant. Va morir el 1980 als 90 anys i d’acord amb el seu desig va ser enterrat amb el seu característic vestit blanc i llaç negre.

Una sèrie i un diccionari

En el camp de les arts és més habitual que els creadors trobin l’èxit en la maduresa, però també hi ha alguns casos excepcionals. Els lectors que tinguin més memòria recordaran la sèrie ‘La casa de la pradera’, inspirada en els llibres de Laura Ingalls Wilder, que no va publicar el primer títol fins als 65 anys. A partir de llavors va tenir temps d’escriure vuit volums fins a la seva mort, als 90 anys. En el seu cas hi ha un cert debat perquè alguns estudiosos apunten que va rebre l’ajuda de la seva filla Rose Wilder Lane, que era periodista. Ingalls es va inspirar en les vivències de la seva família, marcades per les dificultats econòmiques i les desgràcies personals, tal com recordarà qualsevol que hagi vist la sèrie, que també va ser un èxit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Si ens fixem en Espanya, no pot passar per alt el cas de María Moliner, autora d’un dels diccionaris referencials del castellà. Va començar la seva elaboració el 1952 aprofitant les hores lliures que li deixaven el seu treball de bibliotecària i cuidar-se de la família. Va trigar 15 anys a acabar les 80.000 entrades, que ocupaven 3.000 pàgines. Un treball colossal fruit d’una tenacitat admirable que va culminar als 67 anys.

 «Ningú és tan vell que no cregui poder viure un any més», va escriure Ciceró a ‘De Senectute’. I ningú és prou gran per deixar de somiar a aconseguir el que vol, perquè l’èxit no té data de caducitat.