Xeringa global

I en aquest curs accelerat de cultura científica que estem fent entre tots, anem descobrint que cada element, per secundari que pugui semblar, té el seu paper imprescindible. Aquests dies li ha tocat el torn a la xeringa. Tan preocupats com estàvem amb la vacuna, no ens havíem parat a pensar en l’instrument que facilita la seva inoculació. Un estri que va necessitar més de cent anys per ser perfeccionat. I això que el seu mecanisme és senzill: un èmbol dins un cilindre (que en grec es diu ‘syrinx’ i d’aquí el nom de l’invent).

Existeixen algunes evidències que al segle IX, a la zona d’Egipte, hi havia metges que extreien les cataractes amb una eina similar. Ara bé, per reconstruir la genealogia de la xeringa, el títol de rebesàvia recauria en el model dissenyat per Blaise Pascal el 1650, pensat per demostrar la seva teoria dels fluids. Si es pregunta per la besàvia, la resposta variarà en funció de si respon un francès o un escocès. Tot i que coincidiran en l’any –el 1853– el primer dirà que va ser el metge Charles Pravaz i, el segon, que el mèrit és per a Alexander Wood. Aquest últim també hauria inventat l’agulla hipodèrmica, tot i que algunes fonts apunten que només va perfeccionar la invenció de l’irlandès Francis Rynd. Ell havia tingut la idea de dissenyar una agulla buida per dins per poder introduir el líquid sota la pell.

Wood no utilitzava el terme hipodèrmic sinó subcutani. El concepte va ser creat poc temps després pel metge londinenc Charles Hunter, que es va especialitzar en l’estudi i perfecció dels sistemes d’injecció. Les discussions entre l’anglès i l’escocès sobre el tema van ser un dels entreteniments de les societats mèdiques britàniques i va possibilitar entendre com es distribuïen pel cos les substàncies injectades. Llavors les xeringues eren metàl·liques o de vidre i es netejaven més aviat poc.

No va ser fins al 1946 que es van fabricar les primeres unitats de vidre amb èmbols intercanviables, cosa que permetia una millor esterilització. En aquell moment una de les funcions més habituals de la xeringa era injectar penicil·lina. El problema era l’obturació del conducte que, al ser de vidre, costava molt netejar. Això va motivar que, fa 70 anys, Charles Rothauser, un australià d’origen austríac, dedicat a la fabricació de productes de plàstic, creés un model de polipropilè.

Va ser l’últim pas abans de fer servir les actuals xeringues d’un sol ús. Ara bé, aquests dies hem après que no totes són iguals. Segons explicava aquest mateix diari, la millor per a la vacuna de Pfizer és la fabricada a Fraga per la companyia Becton & Dickinson (BD), que el 1961 ja va patentar un model d’un sol ús.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Si BD té una planta a la demarcació d’Osca és per la insistència de Manuel Jalón, que malgrat ser enginyer aeronàutic i militar de carrera, ha passat a la posteritat per haver inventat el pal de fregar. El que no és tan conegut és que, una vegada va haver iniciat la producció d’aquest meravellós estri de neteja reverenciat per la nostra esquena, va dedicar tots els seus esforços a perfeccionar el disseny de la xeringa per fer-la el més resistent i eficient possible.

El desembre d’aquest 2021 farà una dècada de la mort de Jalón. Valdria la pena que les autoritats pertinents recordessin la seva figura, perquè ell també forma part de la història global de la xeringa, un invent, aparentment modest, que està ajudant a salvar milions de vides.