La universitat silenciosa

La diferència amb l’època d’‘El quadern gris’ és que ara la tecnologia permet estudiar a distància a milions de persones. El 1918 fer així una carrera era impensable. Es pot dir, no obstant, que és un sistema d’ensenyament més antic del que pugui semblar.

Es té constància que grans pensadors de l’època clàssica, com Ciceró, Sèneca i Horaci, es cartejaven amb els seus deixebles. El mateix va fer el metge i filòsof Maimònides, que va viure a al-Àndalus durant el segle XII. Destacables són les seves cartes dirigides a Yosef bar Yehudah ben Simeón, a qui animava a continuar estudiant ciències perquè, segons li deia, tenia aptituds per fer-ho. La classe de missatge encoratjador que ara escriuria un professor, però amb un correu electrònic.

Ganes de saber més

De tota manera, el primer gran auge de l’educació a distància es va produir al segle XIX, quan es van donar les condicions idònies: tècniques d’impressió econòmiques; xarxes de correus fiables; i sobretot cada vegada més gent per a qui no era suficient només saber llegir i escriure. Volien aprendre i llaurar-se un futur amb més oportunitats. I en aquest context va néixer una de les institucions educatives més impressionants del seu temps.

El 1873 a Boston va començar a funcionar la Society to Encourage Studies at Home (Societat per Fomentar els Estudis a la Llar, SESH), que es guanyaria el sobrenom de la Universitat Silenciosa. La seva fundadora va ser Anna Eliot Ticknor. Volia oferir a les dones una educació de qualitat, però sense dependre d’institucions controlades pels homes, que sistemàticament impedien l’accés femení als graus més alts de formació. La SESH era una organització de dones per a dones. Tant Ticknor com les que la van acompanyar en aquella aventura formaven part de la classe alta de Boston i eren pròximes als cercles intel·lectuals de Harvard. Però més enllà del seu estatus, tenien clar que calia acabar amb la discriminació educativa patida per les dones, fossin de l’extracció social que fossin.

Precisament amb la idea de teixir complicitats, les professores tenien instruccions clares de firmar només com a «corresponsals», perquè les alumnes les sentissin més pròximes. L’única condició per apuntar-se era tenir més de 17 anys i pagar 2 dòlars. Les matèries principals eren anglès, història, ciència, art, francès i alemany. Tots els continguts s’anaven seguint a través de les cartes i també de llibres que es deixaven en préstec a l’alumnat.

Una cosa que agradaria als estudiants d’avui dia és que no hi havia notes. Els exàmens estaven pensats per assegurar el procés d’aprenentatge dels continguts. Les alumnes tenien ordres expresses de no obrir el sobre amb les preguntes fins que no tinguessin prou temps per respondre-les. Sense pressió.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Durant gairebé 24 anys van ser més de 7.000 les dones que van rebre cartes de la SESH. Es va dissoldre el 1897 quan al morir la seva fundadora, les seves companyes no es van veure amb forces per continuar.

La discreció del seu funcionament i el fet de ser exclusivament femenina han marginat la Universitat Silenciosa de la història de l’educació; i la tasca de la seva fundadora, pionera en la defensa del dret de les dones a l’ensenyament, no s’ha valorat prou. Es pot pensar en això mentre ens connectem al Zoom o a l’Skype.