Joves i responsables en temps de covid

«El problema d’aquestes festes és que són molt escandaloses i es veuen molt. ¿Quants sopars han organitzat els adults sense respectar les restriccions? Molts», contraataca Ana Rueda, de 25 anys, veïna del barri de Sants, que assegura que la majoria segueixen les indicacions de les autoritats per evitar posar-se en risc a ells mateixos i familiars. «En el meu cas, els meus pares són persones de risc i cuiden la meva neboda a casa i segueixo totes les recomanacions. Al final només és un any de les nostres vides i el que està en joc és la meva gent», remarca aquesta llicenciada en Periodisme.

Els més joves han estat sota el focus durant la segona onada de la pandèmia i els han penjat l’etiqueta d’«irresponsables» de manera injusta, coincideixen tots. Tampoc ha sigut una sorpresa per a ells. «Abans ja ens culpaven, però ara amb la pandèmia més. No justifico les festes, però en part ho entenc. Estem tot el dia tancats a casa estudiant, movent-nos amb metro constantment, treballant en llocs mal pagats en els que estem moltíssimes hores i en els quals no sempre es respecten les recomanacions... Al final és normal que te’n vulguis anar de festa a la muntanya», explica Sergio López, de 23 anys, estudiant de Publicitat i Relacions Públiques de la UPF, amb referència a un macrobotellon a Montjuïc desallotjat per la Guàrdia Urbana a finals del novembre passat.

«La gran majoria dels joves són responsables, i això de les festes il·legals són casos aïllats que s’han donat i es donaran. Ens culpabilitzen a nosaltres i moltes vegades ens infantilitzen, mentre ens demanen responsabilitats que no ens donen», defensa Estel Teodoro, de 22 anys, veïna de Nou Barris, que aquest final d’any no farà res després de rebutjar una invitació per anar amb el seu nòvio i unes altres dues parelles a una casa rural. Felipe Guevara, de 20 anys i ‘hospitalenc’, també celebrarà l’entrada el 2021 a casa amb la seva bombolla familiar. «A principis de mes els meus amics i jo vam estar buscant una casa, però ja no queda res disponible. I veient les notícies, amb el rebrot, gairebé és millor no sortir», explica Guevara, membre de l’Associació de Joves de L’Hospitalet, que ha ajudat la Creu Roja a portar la compra als més grans del municipi. «Em sento molt orgullós del que estem fent, tot i que després aquest costat solidari i compromès no s’hagi vist fora,» lamenta aquest estudiant d’Història i Dret a la UB.

Mesures i restriccions

López treballa en una cadena especialitzada en bricolatge, material de construcció i jardineria per pagar-se la carrera. «Si tanquen les universitats, que ho tanquin tot. A les botigues estem molt més insegurs que a la universitat», defensa aquest jove d’origen mallorquí instal·lat a La Sagrera, molt crític amb algunes mesures adoptades pels Governs central i autonòmic. Assegura que no ha participat en cap festa il·legal però confessa: «Hi ha un moment en el que si, per exemple, tens un grup d’amics i som més dels que poden quedar, doncs fas una mica els ulls grossos i intentes fer-ho el millor possible».

Infringir alguna de les restriccions no té res a veure amb l’edat, afegeix Blanca Roca, de 21 anys. «Els meus pares són les persones més responsables que conec i alguna vegada s’han hagut de saltar el confinament perimetral per anar al supermercat del costat de casa», explica aquesta jove universitària de Santa Eulàlia de Ronçana, que admet no portar gaire bé el distanciament social. «No tenim vida social quan ara mateix és el centre de les nostres vides. L’arribada de la pandèmia ha sigut un cop psicològic molt dur. O quedo amb els meus amics o al final aniré al metge, però no per la Covid sinó per una depressió», assegura Roca.

Roca és l’única que va passar la Covid, afortunadament només amb símptomes lleus. Va ser després d’una trobada amb uns amics en la qual tenien previstes totes les indicacions. A saber: taules a l’exterior, certa distància i res de compartir plats. Una pluja inoportuna va trastocar els plans, i van decidir traslladar la trobada a l’interior. Dies després, quatre dels comensals van donar positiu. «Quan vaig notar que tenia febre i vaig recordar que el dia després havia vist als meus avis i vaig entrar en pànic, em vaig sentir súper irresponsable. Per sort, ni ells ni els meus pares ni el meu germà van donar positiu», recorda.

Tots estan d’acord en la necessitat de conscienciar la població i visibilitzar actes incívics i insolidaris, però matisen que no s’hauria de culpabilitzar tot el col·lectiu. «Impacta molt veure els joves bevent amb la mascareta baixada en un parc, més que veure als adults sense mascareta prenent una cervesa al bar, tot i que suposi un risc similar. No som àngels, però els adults tampoc», conclou Roca.

Futur incert més enllà de la Covid

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La pandèmia ha posat potes arribes les ja de per si fràgils perspectives laborals dels joves. Aquesta precarització laboral, amb contractes breus i mal pagats, els impedeix a més imaginar-se d’aquí a cinc anys. «Estem vivint la pitjor crisi d’aquest segle i no veig cap futur», assegura Roca, estudiant de Publicitat i Relacions Públiques i col·laboradora d’una cadena de televisió local, on està aprenent l’ofici periodístic. «La majoria de les pràctiques no són remunerades i es podrien entendre com una formació, però no és normal que ens tractin malament. Som persones amb menys experiència però coneixements», afegeix la jove universitària. Rueda assenteix, preocupada als seus 25 anys per la falta d’oportunitats laborals. «Estic en l’edat de començar a treballar ja, una edat en la qual se’m requereix una experiència que no he pogut tenir», continua Rueda, que després d’acabar un màster en Política Internacional iniciarà un postgrau. «No puc avançar laboralment i em cau tot –continua-, el present i una mica el futur». 

La taxa d’atur juvenil és aproximadament el doble de la taxa d’atur general del conjunt de la població en edat laboral, segons l’últim informe ‘Joves i mercat de treball del Ministeri de Treball i Economia social’. Així, emancipar-se, sortir de casa els seus pares, i crear una família sona molt llunyà als seus caps. Tinguin o no feina. «Em costa parlar aquest tema amb els adults. Pensen que ens queixem massa i no és cert», lamenta López. I Teodoro s’afegeix a la queixa. «No és que no vulguem treballar per pocs diners, però és que llavors no podem independitzar-nos i molt menys pensar en fills», protesta Teodoro, que compagina els seus estudis a la UOC amb diverses feines com Community Manager i monitora de patinatge en una escola. «En total són molt poques hores –continua– i no dona per estalviar ni per fer gaires plans de futur».