L’ànima argentina de Barcelona

No és estrany que a la capital catalana hi hagi un local amb el nom d’aquest ball. De la mateixa manera que ara la joventut embogeix a ritme del trap i el reggaeton procedents de les Amèriques, hi va haver un temps que a Barcelona s’esmorzava, es menjava i se sopava amb tangos. La ciutat era plena d’acadèmieson s’ensenyaven els passos bàsics i locals amb orquestres que li dedicaven tot el seu repertori perquè les parelles poguessin exhibir les seves habilitats. L’obsessió era tan gran que se la va considerarla tercera capital del tangodesprés de Buenos Aires i París. Era el caldo de cultiu perfecte per a l’eclosió d’una estrella: Carlos Gardel.

Gardel va entrar de puntetes a Europa pel port de Vigo el 1923 i fent tàndem amb José Razzano va actuar a Madrid sense pena ni glòria. Per tornar a l’Argentina havien d’embarcar a Barcelona i, al posar els peus a la ciutat,Gardel va advertir la febre tanguista barcelonina.El cantant havia trobat el trampolí des d’on assaltar el Vell Continent.

Teatre Goya. 10 de novembre de 1925.La companyia argentina Rivero-deRosas acaba la funció. És el moment del final de festa i a l’escenari apareix Gardel en solitari. Razzano, amb problemes a la veu, ha hagut de quedar-se a Amèrica. Només l’acompanya un guitarra. No hi ha pressupost per a més. De fet, en aquells inicis el cantant només era un complement als espectacles que oferia l’elenc teatral.

Però Gardel, sempre vestit amb un somriure que li il·luminava la mirada, tenia un carisma seductor. Era just el que necessitava la companyia discogràfica Odeón per competir contra els discos quePancho Spaventagravava per a la Voz de su Amo. La batalla per dominar el mercat del tango va ser èpica.Els discos havien millorat molt la qualitat del so i els aparells més manejables i assequibles cada vegada eren presents a més cases. Sobretot en les dels rics.

La Barcelona dels anys vintencara nedava en l’abundància dels diners fets durant la primera guerra mundial. La neutralitat espanyola havia afavorit els negocis de la burgesia catalana, beneficiada per la paràlisi europea durant el conflicte. Cotxes de luxe, sopars d’etiqueta, festes exclusives en locals de moda eren part del paisatge nocturn.

I com que la burgesia de la ciutat en aquells temps es reflectia a París, la imitava en tot el que podia. D’allà s’havia importat la passió pel tango i també copiava el gust per barrejar-se amb els artistes. Gardel era un dels més cobejats i fins i tot va cantar al Círculo Ecuestre, tot i que ell preferia ambients més distesos. Per exempleva fer amistat amb Santiago Rusiñol, que el convidava al Cau Ferrat de Sitges i, segons Xavier Febrés al seu imprescindible llibre ‘Gardel a Barcelona’ li va contagiar l’hàbit de resopar abans d’anar-se’n al llit. Els dos homes xerraven, bevien i cantaven tangos fins que el cor els deia prou.

Amb qui també va tenir bona sintonia va ser amb els futbolistes, sobretot ambRicard Zamora i Josep Samitier, que a més d’estrelles en el camp també ho eren de la nit barcelonina. Se’ls podia veure en teatres, concerts..., i en els espectacles de Gardel, que el 1927 havia tornat a la ciutat per tercera vegada per omplir fins a la bandera el Principal de la Rambla, on arribava gent de tots els racons de Catalunya per sentir-lo cantar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El 1928 va aconseguir l’anhelat debut a París i poc després va començar la carrera cinematogràfica, que el va portar a Nova York.La conquesta dels EUA el va allunyar de Barcelona. La va visitar fugaçment per última vegada el 1932. Només dos dies per gravar nous temes. Llavors no ho sabia però era l’última vegada que cantava per a Odeón.

El 24 de juny del 1935, durant una gira per Amèrica del Sud, va morir en un accident d’aviació a Colòmbia. Els diaris de Barcelona van plorar la seva mort i els aficionats al tango el van convertir en llegenda.