zentauroepp55552783 david castro201023191410

L'enuig polític, l'altra pandèmia

Juan Ruiz Sierra | 25 d’octubre 2020

El malestar amb els dirigents dels partits bat tots els rècords en la segona onada del coronavirus

Les cartes no paren d’arribar. D’esquerres o dretes, independentistes o no, universitaris, aturats, professionals o jubilats, tots els autors dels correus enviats a Entre Tots, el departament de participació de EL PERIÓDICO, transmeten el mateix sentiment: un profund malestar cap a la classe política. Contemplen atònits la cerimònia de la crispació en què s’ha convertit el debat públic. Veuen com s’eixampla la bretxa amb els seus representants. Els acusen de ser incapaços de gestionar amb un mínim sentit. I creuen que l’únic que preocupa els dirigents, en el fons, és el seu propi interès, electoral o no, a curt, mig i llarg termini, en un context en què gairebé tot (la salut, l’economia, les relacions personals) està en joc.

«Ja n’hi ha prou de política i de mesures absurdes que només aparenten seguretat: agafin les regnes d’aquesta pandèmia que ens està portant a la ruïna. Deixin de veure el rèdit electoral i preocupin-se de veritat pels votants. Tot això no fa més que debilitar la democràcia i les seves institucions. Ningú pot creure en uns polítics així», escriu Guillermo Heavey, visitador mèdic de Madrid.

La intensitat de l’enuig amb la classe política només té un paral·lelisme en els últims temps: el 15-M, ja fa més de nou anys. Però aquell va ser un moviment sobretot juvenil, que es va plasmar al carrer, a través de concentracions, acampades i assemblees. El fenomen actual, en canvi, inclou totes les franges d’edat, es viu forçosament de portes endins, en vista de l’emergència sanitària, i està marcat pel pessimisme.

«Resulta vergonyós escoltar els polítics barallar-se com nens en els debats parlamentaris, mentre pensem: ‘¿I què passa amb les nostres coses?’ Potser ells siguin el reflex del mateix que ens passa com a societat», afirma Lena González, venedora de Barcelona. 

El problema principal

El problema principalMés que la crisi econòmica, l’atur i la pandèmia, els polítics són ja el principal problema del país, afirmen els ciutadans. L’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), publicat el 15 d’octubre, assenyala que el 67% dels espanyols col·loca els seus dirigents entre els tres obstacles més greus. El percentatge, que sorgeix de sumar totes les al·lusions que l’enquesta fa als dirigents dels partits, no deixa de créixer a un ritme vertiginós: al juny era del 45,2%; al setembre, del 58,4%.     

Els representants, en teoria, haurien d’estar molt preocupats per aquesta evolució. Al cap i a la fi, la seva existència depèn d’obtenir cada cert temps el recolzament de l’electorat. Però no necessàriament. Els analistes insisteixen que les eleccions sempre són un «menú tancat», en què només es pot escollir entre opcions predeterminades. Si el descrèdit afecta tots els partits per igual, si el malestar cap als polítics és similar entre els votants del PSOE, el PP, Vox, Podem, Ciutadans i ERC, per exemple, tampoc afectarà el resultat en els pròxims comicis. I l’enquesta del CIS no reflecteix gaires diferències en la percepció que els diferents simpatitzants tenen dels polítics.   

La moció de censura

La moció de censura

En aquest context de nova indignació, va arribar la moció de censura de Vox. La cerimònia parlamentària va servir de poc, més enllà de per rebatre els arguments ultres. Mentre el coronavirus batia el rècord de contagis (20.986 nous casos es van notificar dijous passat, dia en què la moció va sortir derrotada per 298 vots en contra i 52 a favor), l’extrema dreta no proposava res, optant, en canvi, per carregar contra gairebé tot: el Govern, la ciència, la lluita contra el canvi climàtic, el confinament per frenar la Covid-19, el feminisme, la UE, la Xina i la immigració. Al costat de l’enorme pèrdua de temps i esforços, la iniciativa només va aconseguir que Pedro Sánchez sortís d’allà indemne, Santiago Abascal esquilat i Pablo Casado aparentment reinventat com un dirigent que, en sintonia amb el centredreta europeu, ara planta cara als ultres, després d’anys de recolzar-s’hi per governar en autonomies i municipis. Però, en especial, la moció va aconseguir que l’enuig amb els dirigents continués creixent.

«Ara es posen a debatre una moció de censura amb la consegüent pèrdua de temps i tirallonga d’insults [...] Els bancs d’aliments no donen l’abast. Hi ha famílies que no saben si demà en tindran per a la llum i el lloguer. I vostès semblen seguir sent aliens a aquesta situació, més preocupats pel seu futur professional, per exposar els seus assoliments i expulsar els seus fracassos que per allunyar-nos de l’abisme», escriu Luis Cabaneiro, recepcionista de Lugo.

«Un dia més de bronca, espectacle lamentable i vergonya aliena al veure a aquesta classe política proferint insults, acusacions i provocacions de tot tipus. Un dia més en què mirar les notícies amb certa indiferència si no fos perquè, a desgrat nostre, aquesta és la classe política que en teoria ha d’ajudar-nos a sortir d’una pandèmia sanitària i econòmica sense precedents a la nostra història. És decebedor i frustrant veure com en el rerefons de tot això només hi ha la recerca del rèdit polític, esgarrapar vots de manera salvatge i culpar l’oponent d’una gestió nefasta, quan tots i cada un d’ells haurien de formar part de la solució i no del problema», afirma Nuria González, assessora financera de Mataró.

No és antipolítica

No és antipolíticaPerò els correus no subscriuen l’anomenada antipolítica. De fet, consideren que els veritables antipolítics estan, amb excepcions, en els partits: per les seves consignes buides, la seva falta de claredat i valentia a l’hora de transmetre la veritat i el seu egoisme.

Una rere l’altra, les cartes no entreveuen una sortida a curt termini. Amb la seva barreja de sentiments, crítiques al continu combat dialèctic i al regateig dels polítics, mencions a la suposada «realitat paral·lela» en què es troben instal·lats, desesperança i escepticisme davant la «falta de gestió», Carlos Monje, informàtic de Valdemoro (Madrid), resumeix l’estat d’ànim general. «Vergonya. Incredulitat. Abatiment. Neguit. Angoixa. Ira. Ansietat. Tristesa. Desconfiança –escriu–. Són només algunes de les sensacions que em produeixen els nostres polítics al Congrés dels Diputats i als governs autonòmics, tirant-se els plats pel cap, eludint responsabilitats i culpabilitzant-se els uns als altres de la falta de gestió. Amb el discurs del ‘i tu mes’ o ‘i tu pitjor’ sobre la pandèmia, viuen en una realitat paral·lela».

Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.