Mariona Anglada: «Crec que el Hong Kong actual té els dies comptats»

Després d’haver-se llicenciat en Humanitats i Estudis d’Àsia Oriental, Mariona Anglada (Ullastrell, 1980) va fer el salt a la Xina. Els primers anys va fer una immersió en la societat rural i els últims cinc els ha passat a Hong Kong, on han nascut els seus dos fills i on ha viscut les multitudinàries protestes contra els intents de control del govern de Pequín. L’incert futur de Hong Kong ha sigut un dels motius que l’han portat a abandonar la ciutat: s’ha avançat a un potencial èxode com el del 1997, quan l’excolònia britànica va tornar en mans de la Xina.

¿Quina va ser la seva primera parada a la Xina?

Després de llicenciar-me vaig buscar la ciutat més barata per estudiar xinès i vaig acabar a Kunming, a la província de Yunnan, que té més de 60 ètnies diferents i una immensa riquesa natural.

¿Què la va atrapar?

La gent. En un poblet una senyora em va convidar a prendre el te i vam passar una hora assegudes, somrient-nos i contemplant els ocells que passaven. Aquesta no conversa diu molt més de la Xina rural que 50 llibres.

D’allà va anar a treballar a la universitat de Nanjing.

Era lectora d’espanyol i els meus alumnes eren tots fills únics. Es diu que són egoistes però no és així, són molt generosos; el que són és egocèntrics per com s’han criat. L’abisme entre aquests nois i la gent gran que va viure el comunisme més auster és brutal. Hong Kong, d’alguna manera, representaria aquests nois.

Vostè va arribar a Hong Kong el 2014, en plena revolució dels paraigües

Hi vam arribar amb protestes i ens n’hem anat aquest estiu amb noves protestes. El meu marit i jo érem professors d’espanyol; jo en una escola secundària local i ell, que és filòleg d’Hispàniques, en un centre internacional. Vivíem al nord, a Tai Po, envoltats de muntanyes.

¿Els va sorprendre la dimensió de la primera manifestació del 9 de juny passat?

Es veia venir. El projecte de llei d’extradició a la Xina va ser la gota que va fer vessar el got. Els hongkonguesos no es queixen només per això, sinó per la pèrdua de drets com la llibertat d’expressió, per la desaparició d’activistes... El que no es veia venir és que la policia carregués com va carregar i el resultat va ser que en la següent protesta hi va haver el doble de gent. Tot i que el rerefons és molt diferent, hi ha coses semblants al que va passar l’1 d’octubre a Catalunya.

¿Vostè anava a les manifestacions?

No, perquè tinc dos fills molt petits. Però tinc amics i alumnes involucrats en les protestes i estic molt inquieta per ells. Els mitjans de comunicació xinesos venen que el Govern ha d’intervenir perquè Hong Kong està en mans de terroristes, quan la societat hongkonguesa és molt pacífica i dialogant. ¡En cinc anys com a professora de secundària mai vaig veure una baralla!

¿Quin era el sentiment majoritari en el seu entorn?

Ells són molt optimistes. Pensen que tenen més poder del que realment tenen i que compten amb el recolzament internacional, i moralment el tenen, però estem parlant de la Xina. ¿Quantes manifestacions hi ha hagut pel Tibet i quin efecte han tingut? A més, el Govern ha dut a terme una ocupació silenciosa i ara hi ha molts immigrants xinesos a Hong Kong i també s’ha d’escoltar la seva veu.

Vostè no és tan optimista.

A la Xina el que li interessa és tenir el control polític i tot això ho està accelerant. Tant de bo m’equivoqui, però crec que el Hong Kong que coneixem, amb aquesta barreja de gent i l’estructura política d’un país i dos sistemes, té els dies comptats. Això és una partida d’escacs i Hong Kong és només un peó. Només espero que tot es resolgui pacíficament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Per això se n’ha anat?

Han sigut un cúmul de circumstàncies. Ens n’hem anat de la Xina perquè hi havia una sèrie de qüestions polítiques que no ens agradaven i allà no veia el futur que vull per als meus fills. Però també perquè ens venia de gust un canvi. Ens n’anem a Abu Dhabi.