Noa Moratonas: «Vull saber com es paga la llum i com es neteja un vàter»

Van ficar vambes i de roba d’abric –insuficient per a la destinació que tenien al cap– dins d’un carro per portar-ho millor. Va ser tot el que van preparar Noa Moratonas i la seva cosina Maria. Pretenien sortir de viatge sense dir-ho a ningú. No tenien més de 5 anys i van aprofitar una estona soles a casa, a Mollet del Vallès, per escapar rumb al pol Nord. Volien conèixer Santa Claus.

¿Fins on vau arribar?

Res. Va ser obrir la porta de casa i al replà ja arribava la meva tia. Allà es va acabar el nostre viatge. Però jo sempre he volgut viatjar. Soc molt curiosa i ja de nena sentia que quedant-me aquí no coneixeria tot el que volia.

¿Quin va ser el teu primer gran viatge?

Vaig fer dos intercanvis com a estudiant, en famílies de França, d’una setmana i de dos mesos i mig. En l’últim, tenia 15 anys i vaig volar per primera vegada en un avió, em va encantar. Vaig voler viatjar més i, al tornar, una companya de feina de la meva mare li va parlar del programa AFS Intercultura, per a estades en altres països a casa de famílies, com a pont intercultural. I vaig anar a Malenovice, a la República Txeca.

¿Vas triar tu el país?

Sí, d’una llista de 13 dels menys sol·licitats. Eren els únics als quals podia optar amb beca. Vaig prioritzar la República Txeca per ser al mig d’Europa, així podia visitar més països. 

¿I la família què?

Eren molt cultes. Tenien cinc fills i cada un tocava tres instruments. Fins i tot un amb síndrome de Williams –discapacitat intel·lectual lleu– per a la música era increïble. Jo flipava. Tenien una pissarra on cada un explicava a tots el que havia estudiat. Vaig tornar a Catalunya amb més interès per estudiar. Allà vaig renunciar a convalidar el curs per integrar-m’hi més. A classe, que era en txec, vaig llegir molt en anglès amb el meu llibre electrònic.

Ara te’n vas a Lió a estudiar.

Sí. Al meu institut vaig elegir batxibac (doble titulació espanyola i francesa: batxillerat i baccalauréat) per estudiar després a França. Viatjar més i, a més, un curs allà costa 170 euros; aquí, 1.000. I són carreres de 3 anys.

¿Et ve de gust independitzar-te?

Molt. Els meus reptes ara són: trobar pis i una feina per no haver de demanar res als meus pares. Vull administrar-me bé els diners. Ja soc bastant austera. No gasto en roba. En menjar, sí, perquè menjo molt malament. Soc un desastre; la primera vegada que vaig fer una truita, no vaig batre els ous i vaig posar dos dits d’oli. La Marina, la meva amiga del ‘cau’, m’ha dit: vine a casa un dia a la setmana i te n’ensenyo.

Vivint sola aprendràs.

Vull saber com funciona la vida, com es paga la llum, com es neteja un vàter.

¿Què se’t dona bé?

Els nens petits. Soc monitora al ‘cau’, a Martorelles, i m’agrada molt. Ja em va agradar de nena, abans de ser monitora. Allà vaig aprendre austeritat, a estimar la naturalesa i molts valors, com preocupar-me per temes d’immigració, feminisme i a cuidar els amics.

¿Com es cuida un amic?

Fent-li saber que l’estimes. Al 'cau' escrivim en un paper totes les coses bones dels altres. Acabem plorant. És molt maco. Això no es fa a la vida real, i per això m’agrada. El meu primer 'cau' va ser una classe de sexualitat. Tenia 14 anys. Parlar de tot crea vincles molt forts; allà vaig conèixer el meu nòvio, l’Òscar. Marxem junts a Lió. Com a monitora, he après responsabilitat i que els nens reflexionen; només se’ls ha de donar l’oportunitat d’expressar-se.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què posaràs a la teva maleta?

Àlbums de totes les meves fotos, roba, poca, i el portàtil.