Mercè Vilaseca: "Vivíem al Gòtic i estiuejàvem a Sarrià"

El 4 de novembre, Mercè Vilaseca (Barcelona, 1920) farà 99 anys. Va ser la segona de cinc germans. El seu pare era advocat, procurador de tribunals i administrador de finques. La seva mare, filla d’industrials del tèxtil de Terrassa, va ser mestressa de casa i va criar els seus fills, un patró que la Mercè va esquivar. Gràcies a una institució secular de dones, es va independitzar sense ser mal vista per no casar-se i procrear.

¿A quin barri vivien?

Vaig néixer en una casa de la plaça de Catalunya que van fer caure per fer el Banc d’Espanya. Recordo més el nostre pis al carrer de Ferran. Des del balcó vèiem tots els actes folklòrics. El dia de Pasqua, joves amb barretina, vestits de pagès, passaven cantant. Recollien diners per a sortides. Dilluns de la Segona Pasqua els vèiem anar-se’n d’excursió i de nit tornaven. Era sentir música i sortir a mirar.  

¿En família també viatjaven?

Sí. Teníem una torreta a Sarrià on passàvem els estius. Vivíem al Gòtic i estiuejàvem a Sarrià. Ens mobilitzàvem per complet.

¿Com?

Teníem uns baguls, els ‘mundos’, per classificar-ho tot. En un hi ficàvem joguines que volíem portar. Tot ho embalàvem, ben guardat.

¿Se n’anaven molts dies?

Tot l’estiu, des del juny quan acabàvem l’escola, fins a l’octubre que tornàvem a començar. Agafàvem un tramvia que pujava pel carrer d’Anglí.

¿I quan va arribar la guerra?

No sé com vam poder suportar-ho. Sentíem les sirenes abans dels bombardejos. A una veïna la va tocar una bomba al carrer. Jo recordo en la meva infància la meva mare jugant sempre amb nosaltres, un record feliç. En canvi la meva germana petita, amb qui em porto 13 anys, recorda una mare trista. És clar, van matar el seu pare, tres germans i un cunyat. Jo amb 16 anys ja vaig tenir una plaça de mestra. Era el 36, els professors estaven amagats, fugits d’Espanya o els havien matat.

¿Quins estudis tenia?

Batxillerat elemental. Un decret de quan jo tenia 12 anys deia que per ser mestre s’havia de tenir. Jo als 10 anys ja li vaig dir al meu pare que volia fer batxillerat. Vaig néixer amb vocació de mestra. Jugant amb els meus cosins petits, sempre organitzava classes. Ensenyar sempre va ser el meu nord. Però en aquell temps, la dona ideal era la que es quedava a casa. Jo vaig fer carrera. En plena guerra es va obrir la universitat, tot i que els pocs professors que hi havia eren grans, molts s’havien exiliat.

¿Quan es va independitzar?

Als 29 anys. Vaig entrar als Instituts Missioneres Seculars.

¿Monja?

No. Aquí estava la gràcia. Fèiem molta obra social. Jo fins als 90 anys he visitat presos i els he fet classe de matemàtiques, com a voluntària. Tenim compromís de solteria, però no soc monja. Era una fórmula nova, del País Basc, que després va arribar a Catalunya. Té caràcter religiós, però ideals que van més enllà de la religió.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Va preferir ser soltera?

Tenir parella no em cridava. La meva gran il·lusió era ensenyar bé i pertànyer a un moviment. Això m’omplia. Casar-se era formar una família i la dona tenia el seu paper només a casa. Som fills d’una època. Jo vaig aprovar les oposicions de Física i vaig disfrutar al crear-se les filials dels instituts per ensenyar fills d’immigrants d’Andalusia i Galícia, sobretot. Molts vivien en barraques i es va apostar fort perquè fessin batxillerat. Ha sigut el més gratificant de la meva vida, emocionant. He tingut una sensibilitat especial per la justícia, contra la desigualtat. Penso que fer el bé val la pena.