Silvia Lana: "La ciència em va ajudar a realitzar el meu gran desig"

Miracle de la ciència, de la Verge Maria o fruit de la fe que la seva àvia María professa en el que es desitja de cor. A punt de rendir-se davant les expectatives mèdiques a Itàlia, Silvia Lana (Verona, 1974) va temptar la sort de la inseminació in vitro a Barcelona. El 2012 va pujar a un avió amb el seu marit, seguint el consell d’una amiga que havia passat pel mateix. Van anar a la recerca de la Lola i la Lola va arribar.

¿Sempre va voler ser mare?

De nena em vaig divertir jugant a mames amb les meves nines. Però el meu desig real va arribar tard. Vaig tenir la Lola amb 39 anys, després de tres anys d’intentar-ho, sense èxit. 

¿Sabien que Barcelona és referent en reproducció assistida?

Ho vam saber per la nostra amiga amb problemes de concepció que també va aconseguir ser mare aquí. No coneixíem Barcelona.

¿Què els va semblar?

La vam adorar des del primer instant. Vam venir a l’abril, tres dies. Vam menjar tapes, vam veure el mar, vaig passar les proves mèdiques i vam tornar a Itàlia amb una llista d’hormones per comprar. Al setembre, hi vam tornar per estar-hi un mes. En aquell moment, ja estàvem perdudament enamorats d’aquesta ciutat. 

La concepció de la Lola ha d’influir en positiu. ¿Com va ser?

El primer resultat ens va desil·lusionar. Només havia produït dos fol·licles. Els metges ens parlaven de l’ovodonació, perquè la meva probabilitat era gairebé nul·la. Ens van donar tres dies per pensar si provar in vitro o la donació.

¿Què van fer?

Érem a la Rambla. Vaig trucar a la meva àvia –té 100 anys– per explicar-li el desastre. Jo plorava desesperada; ja no sentia esperança. Ella em va dir: “ara entreu a una església, busqueu 'la Madonna' amb el seu nen i no li resis, li dius: ‘Tu has tingut el teu nen, ¿oi? Ara em toca a mi’”.

¿Vostè és creient?

Soc totalment agnòstica. Al contrari que la meva àvia. Jo no crec en Déu i no havia entrat en una església des que era nena. Però les seves paraules em van arribar particularment. Vaig trucar a una amiga que viu a Barcelona i li vaig preguntar a quina església podia anar, i em va indicar la catedral de Santa Maria del Mar. Sense pensar-nos-hi un segon, hi vam anar. Li vaig fer la declaració més gran de la meva vida. Vaig afegir per a més seguretat un Ave Maria, algunes pregàries budistes i vaig invocar les forces universals. Vaig declarar la guerra a la meva desconfiança i a la impossibilitat de poder concebre un nadó. Dos dies després vam anar a la clínica a continuar el procés. 

Clínicament, tot era igual.

Ens van explicar que el 50% dels fol·licles normalment són descartats per immadurs o buits. Del 50% que resta, un altre 50% es descarta, perquè no es divideix cel·lularment una vegada inserit in vitro l’espermatozoide. O sigui, zero possibilitats d’èxit.

I llavors, l’espera...

Érem a la llibreria La Central del Raval, quan ens van trucar de la clínica. S’havien produït les divisions. Els embrions tenien 6 i 8 cèl·lules. L’endemà me’ls van posar. Una setmana després vam tornar a Itàlia i al cap de 7 dies vaig saber que estava embarassada. Li vam posar Lola en honor a la nació que ens va donar la possibilitat de procrear. La Lola és un miracle en tots els sentits. “a ciència em va ajudar a realitzar el meu gran desig. Convé atrevir-se a temptar el tot pel tot si aquest és el nostre somni, creure-hi malgrat que tot sembli dir que és irrealitzable, transformar l’impossible en possible.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Ara es considera una mica més creient?

Crec en la vida que es manifesta en cada instant, que es reflecteix en la llei de causa i efecte, i en la possibilitat que conquerim dia a dia. Ara la nostra és venir a viure a Barcelona.