Pere Aumedes: «Fer cine és un acte de fe i militància cultural»

Timbrar entrades de cine en talonaris que el departament de Menors del Ministeri de Cultura controlava –per allò de les pel·lícules amb dos rombes– va ser una de les primeres tasques cinematogràfiques de Pere Aumedes (Penelles, 1964). Ho feia a la tarda, al sortir de l’escola. Tenia deu anys. El cap de setmana era a la taquilla, venia llaminadures o acomodava el públic. Les dues pel·lícules de diumenge ambientaven els seus jocs en l’esbarjo de dilluns. Tots els nens del poble havien anat al cine el dia abans.

 

¿Penelles era una excepció o era així en moltes altres poblacions?

 

Cada poble tenia el seu cine. A Penelles, va ser el capellà que ho va impulsar en els anys 40, als baixos de la casa on s’allotjava, la casa de Ramon Vilaltella.

 

¿Qui era Vilaltella?

 

Va ser la persona que va donar origen al Circuit Urgellenc, l’ànima d’aquesta empresa de la qual avui soc gerent. No tenia encara 20 anys i era orfe de pare, quan el capellà de Penelles, allotjat a casa seva, els va enredar a ell i a la seva mare per fer cine.

 

¿I d’allà fins al seu paper en el Circuit què va passar?

 

Com que el cine de Penelles era un èxit, l’any 64 Vilaltella decideix construir un cine amb dues sales al poble del costat, Linyola, on ja hi havia un altre cine. Es va convertir en gestor de pel·lícules i li va proposar al meu pare –Joan Aumedes– crear la societat Circuit Urgellenc.

 

Van ser valents...

 

Va costar 6 milions de les antigues pessetes. Si cada entrada valia 5 pessetes, imagina les que calia vendre per cobrir el cost. Com que el preu dels drets de distribució de les pel·lícules incrementava si hi havia més competència, es van assegurar no tenir-la oferint un lloguer a l’altra sala del poble perquè tanqués. I així es va anar fent taca d’oli al voltant.

 

Sense cessament fins ara.

 

Més de mig segle portant el cine a tot arreu. Abans amb els rotllos de poble en poble. Un dia em vaig accidentar portant-ne un amb cotxe i li vaig demanar al primer que va passar que entregués la pel·lícula. Avui gestionem la programació de 33 cines o sales municipals a Catalunya, Aragó i les Balears, amb sessions des de cinc 5 dies per setmana a mensuals en format itinerant.

 

¿Sent que rema a contracorrent?

 

Sempre hem viscut estretors econòmiques, i si hi havia superàvit, hem invertit en cine. Estem bojos pel cine i el més satisfactori és encomanar-lo. No hi ha cap alegria per a un exhibidor que veure la sala plena de gent i que surtin aplaudint.

 

Fa un any l’Acadèmia del Cinema Català el va nomenar membre d’honor.

 

Per un treball que al final és pura vocació. Fer cine és un acte de fe i militància cultural En els meus 34 anys de tasca en això, estic convençut del pòsit cultural que deixa el cine en una comunitat i que això traspassa a la societat. Crec que les societats són més sostenibles i igualitàries que les que no tenen accés al cine. El cine vesteix la manera de ser de la gent. I necessitem la sincronia amb les entitats, responsables de cultura i ajuntaments perquè ens ho posin fàcil.

 

¿Què ens anuncia per a aquest cap de setmana?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

 

Aquest divendres (22 h) a les piscines de les Borges Blanques projectem ‘Aladdin’. I aquest dissabte (19.30 h) estrenem en els Cinemes Majèstic de Tàrrega ‘La vida sense la Sara Amat’, amb l’assistència de la seva productora, Isona Passola, la directora, Laura Jou, i els actors principals.