Eulàlia Masana: «El paisatge de postal hi ha d'haver qui el treballi"

Un petit barri, amb tallers d’artesans, afinador de pianos, enquadernador de llibres i petites fàbriques de pasta de sopa era la Gràcia en la qual va créixer Eulàlia Masana (Barcelona, 1956). La seva mare despatxava peix a l’Abaceria, abans d’ocupar-se de les compres per a la cuina de l’Hospital de Sant Pau, on ella es va fer professional de la cura integral de pacients. El seu do en això li va obrir portes en l’entorn rural al qual un dia va emigrar per sempre.

¿Va anar a la recerca del poble que Gràcia va deixar de ser?

Quan vivia allà ja disfrutava molt de la natura. Vaig ser escolta des dels 7 anys, les excursions sempre van tenir un pes important en la meva vida. I amb la meva mare, anava a buscar el peix a les barques. A més, a canvi de netejar la quadra, muntava a cavall en una hípica de Cerdanyola. Vaig aprendre galopant sobre la B-30.

I el detonador per deixar la ciutat, ¿quin va ser?

Amb la meva parella ja vam anar a viure Cerdanyola. Als tres anys, el banc on ell treballava va obrir oficina a la Garrotxa i li van oferir anar-hi. Jo vaig demanar una excedència al Sant Pau, i en una setmana estàvem buscant casa a prop d’Olot. Des de la carretera vam veure Riudaura i ens va agradar. Vam llogar una casa tres anys al poble i després vam comprar un terreny per fer-nos la casa on vivim.

¿Tot era vent a favor?

Bo, jo em vaig enyorar moltíssim, de la ciutat, no, de l’Hospital de Sant Pau. Allà érem una família, és un lloc especial. Vaig plorar molt, em vaig posar malalta, i a l’anar a fer-me anàlisis a Olot, vaig trobar una infermera que també va estudiar al Sant Pau. Em va preguntar si volia treballar allà, els faltava gent, i vaig dir que sí. La cap d’Infermeria i el gerent de l’ambulatori també venien del Sant Pau. Entre setmana treballava allà i el cap de setmana a Urgències de l’Hospital d’Olot.

Més dos fills...

Sí, i a Riudaura, allà on es feia alguna cosa, jo apareixia per donar un cop de mà, a l’AMPA, on fos. Després un pastor ens va regalar una ovella, i allò va ser un punt d’inflexió, en vam acabar tenint 12. Gats, gossos, ovelles i una burra ja gran que ens van donar. Això era un geriàtric. Però en una casa de pagès, un cavall, una euga, un burro t’ajuda a tenir un espai net. Això sí, la vida et canvia, perquè els animals depenen de tu. És una responsabilitat que no tothom entén. La vida de pagès inclou això.

Bucòlic des de la ciutat.

La gent veu idíl·lic viure en la naturaperò és dur, gens fàcil. El gos del veí et mata una ovella, el teu mata les gallines d’un altre, la natura és així, i cabres i ovelles caguen per on passen. Avui fins i tot hi ha gent als pobles a qui també això molesta. I si, en un poble, et molesten els fems de cavall és que no has entès on vius. Però el paisatge de postal hi ha d’haver qui el treballi.

¿Com resumeix els seus 16 anys a l’ajuntament?

Hi vaig entrar com a independent. Era amiga de l’alcaldessa, tot i que hi havia moltes coses en què no estava d’acord, però no hi havia cap altra llista. Em van proposar entrar-hi i vaig pensar que és molt fàcil rondinar des del sofà però des d’allà no arregles res. Primer vaig ser regidora de benestar social i sanitat, però vaig fer de tot. Vam posar les primeres plaques solars al poble i vam aconseguir que el metge passés visita a Riudaura cada setmana.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿I els seus 8 com a alcaldessa?

Sent infermera, li havia vist el cul a tot el món. Al carrer sempre vaig ser la veïna, l’Eulàlia. Però al consistori, lleis i normes per a tothom igual. Com més clar millor. Per sobre de rivalitats polítiques, és un servei al poble i es creen vincles de cura. És una família gran, on cada un importa, tot i que no t’entenguis igual amb tots. En l’escoltisme vaig aprendre l’actitud de servei i positivisme en la vida, ajudar, com em va ensenyar la infermeria. I al camp aprens que amb menys també es viu.