Javier Corso: "Els matagi, com els samurais, comparteixen un codi"

Després d’un breu pas per redaccions de diaris, el fotògraf Javier Corso (Barcelona, 29 anys) va entendre que volia explicar les històries d’una altra manera. Resultat d’aquesta constatació, va ser l’ampliació dels seus estudis amb el Màster en Direcció de Fotografia Cinematogràfica i la posada en marxa fa uns anys d’Oak Stories, una productora de documentals amb segell d’autor feta per vehicular la inquietud dels seus creadors de descobrir realitats i donar-les a conèixer. Un dels seus fruits més recents és el treball sobre els matagi, estirp de caçadors japonesos esquius i poc coneguts. Les fotos de Corso al territori dels matagi estaran exposades fins al dia 13 de juliol a l’espai de B-The Travel Brand, a Barcelona.

-Primer va ser la fotografia. ¿Per què?

-Sempre em va agradar la part artística. De petit dibuixava i pintava, i quan vaig fer el salt a la càmera va ser perquè vaig descobrir una eina per moure’m, viatjar i descobrir altres realitats. Els llapis i els pinzells són una eina pesada en el sentit que obliguen a invertir molt temps per elaborar una obra, mentre que la fotografia et permet generar una obra plàstica de forma immediata. És un passaport perfecte per descobrir món i comunicar després el que veus.

-¿Quina és aquesta manera d’explicar històries que li permet tenir la seva pròpia productora?

-Jo soc admirador de la vella escola periodística, aquesta en què t’abandonaven en un lloc perquè poguessis desenvolupar una història en condicions. Tant se’n donava el temps que hi invertissis: sabien que tornaries amb alguna cosa. Jo he buscat poder fer realitat aquest tipus de projectes. He buscat quin és el meu lloc en el sistema per poder explicar històries.

-Suposo que la dels matagi és la quintaessència de les històries que li agrada explicar.

-Teníem ganes de fer un projecte sobre identitat cultural. Ganes de trobar una comunitat, una regió, un país on l’essència de les seves tradicions encara perdurés de forma autèntica. A l’Àlex Rodal, que és el nostre cap d’investigació, i a mi ens agrada molt el Japó, així que vam començar a buscar. Fins que algú ens va posar sobre la pista dels matagi.

-¿Qui són, els matagi?

-És una comunitat de caçadors que tenen com a nexe les tradicions relacionades amb una activitat primària, la caça. Tot gira entorn d’això. El matagi és el que comparteix una disciplina de caça i una forma d’entendre la muntanya i la religió.

-¿És a dir?

-Els matagi són xintoistes, creuen en la deessa de la muntanya, i comparteixen una filosofia i un respecte envers la naturalesa que, de fet, els ha atorgat alguns privilegis de cara a l’Estat.

-¿Per exemple?

-Per exemple: l’os negre japonès és una espècie vulnerable. ¿Per què el Govern només autoritza els matagi a caçar-lo? Perquè al llarg dels segles han exercit la caça de forma responsable. L’os no és una espècie en perill per culpa dels matagi. Ells, de fet, protegeixen l’espècie dels caçadors furtius.

-¿Ser matagi és com ser samurai? Ho dic en termes de...

-¿De compartir un codi? Sí.

-¿Es pot resumir, aquest codi?

-Es basa en el respecte per l’entorn i la recerca de l’equilibri. Quan van tenir lloc els incidents de Fukushima, el Govern per primera vegada va establir un veto a la carn d’os, perquè va considerar que la radiació podia estar afectant-la. La reacció dels matagi va ser: "Per a què matarem l’os si no ens el podem menjar". No troben sentit a matar un animal per matar-lo.

-Digui’m, ¿només hi ha homes matagi?

-Aquesta va ser la gran troballa del nostre primer viatge, el 2017. Estàvem convençuts que era una comunitat totalment integrada per homes, i va ser així fins aquell any, quan per primera vegada en quatre segles van acceptar la primera dona caçadora.

¿Per què? ¿Què va canviar?

-És una comunitat envellida. No hi ha hereus perquè els fills dels matagi no estan interessats en la caça, i cada vegada migren més a la ciutat.

-Parla d’un primer viatge. ¿N’hi va haver més?

-Vam tornar a això, justament. En el primer viatge, vam estar molt focalitzats a explicar com era la comunitat, i això ens va fer posar el focus en els homes. Ara mateix, hi ha tres casos localitzats de dones matagi. En el segon viatge, ens vam centrar en un.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Estan en sintonia, els matagi.

-Vivim un moment en què la dona està reclamant la seva posició social en tots els àmbits, i pensem que aquest cas és el màxim exponent del que està passant: la dona entrant en un àmbit que sempre ha estat reservat als homes.