Armand Pons: «Si no et rendeixes, al final aconsegueixes la glòria»

Dissabte, quan les campanes de l’església de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell) toquin les set de la tarda, un miler de persones entonaran, amb veus i instruments, el ‘Glory days’ de Bruce Springsteen. Pell de gallina, en una nova edició del No Surrender Festival. Armand Pons serà un dels 150 nens i nenes que sumaran la seva veu i habilitat, ell amb la seva bateria, a la històrica gravació.

¿Per què vas aprendre a tocar la bateria i no un altre instrument?

Perquè als 3 anys, quan veia tocar el tambor als gegants de Vilanova els vaig demanar un tambor als meus pares. Me’n van comprar un de joguina i em van apuntar a l’escola municipal de música de Bellpuig per veure si m’agradava de veritat la música.

I sí que et va agradar.

Molt. M’agradava sobretot sortir a l’escenari, i els primers professors que vaig tenir encara els recordo. Allà hi havia un xilòfon metàl·lic que era per repassar les notes des del do fins al do agut i m’agradava tocar-lo. Als 6 anys vam haver de triar instrument, i jo vaig triar percussió.

¿Ho vas veure clar?

Ho vaig veure clar, clar. Perquè agafava els cubs que hi havia a casa i amb unes baquetes que em van donar els meus pares que els havien regalat en un concert, picava als cubs. També ho havia fet amb coberts de fusta.

¿Quins instruments toques?

La bateria, la marimba, el xilòfon, la lira, el vibràfon, els timbals, la pandereta, el triangle, l’esquellot, plat i bombo.

¿Practiques cada dia?

Sí. Cada tarda vaig a l’escola de música. Toco a l’orquestra de l’escola i a la banda municipal de Bellpuig. Soc el més petit de la banda. Hem tocat amb els Brams i amb Hora del Joglar a Bellpuig. I també he tocat a l’orquestra infantil Terres de Lleida.

¿Et continua agradant pujar a l’escenari?

Sí. Jo disfruto, sobretot amb la bateria i la marimba. M’agrada perquè és com si no fes res. 

¿Recordes com vas saber que s’anava a celebrar el primer No Surrender Festival?

Sí. Me’n vaig assabentar perquè amb els meus pares anem una vegada a la setmana a dinar al bar L’Estoneta i l’amo, Josep Maria Pons, que és l’organitzador, sap que jo toco la bateria i em va dir que hi podria participar. Em va dir que la partitura i la lletra estarien en un blog i podria descarregar-me-les. I ho vaig comentar a l’escola de música i s’hi van apuntar tres nens més.

¿Vas assajar molt?

Cada dia, primer assajava els deures que tenia de l’escola de música i després estava un quart d’hora practicant el tros de la cançó, ‘No surrender’, que era més difícil. En una setmana ja me la sabia.

¿Quan et van parlar del festival, sabies qui era Bruce Springsteen?

No, no el coneixia.

I ara que ja estàs a punt de tocar al seu tercer festival homenatge, ¿què has après d’ell i de les seves cançons?

D’ell, que és una estrella. De les seves cançons, m’agrada molt la lletra del ‘No surrender’, que diu no et rendeixis, segueix, continua, no llancis la tovallola. Si no et rendeixes, al final aconsegueixes la glòria, la victòria.

¿Què és per a tu la glòria?

Arribar a aconseguir tot el que em proposo, tot i que em costi, però quan ho aconsegueixo em sento molt satisfet.

¿I tocant la bateria què sents?

És alliberador, desprens la ira. Pots tocar tan fort com vols. Si es trenca el pedaç és bon senyal, vol dir que has assajat bé.

Dissabte tocant amb tu el ‘Glory days’, ¿hi haurà algú més de la teva família?

Sí. Hi serà el meu avi Xavier tocant el saxo i la meva tia Inés que cantarà. I la meva cosina Martina tocarà la trompeta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿De gran t’agradaria dedicar-te a la música?

Jo vull ser o cirurgià plàstic o pediatre. Estudiaré la carrera. Però la música mai la deixaré. És el meu ‘hobby’.