Odalys Reyes: «Em fa molta ràbia quan diuen que Cuba és només salsa»

I ja que a Cuba havia lligat la seva vida a la cultura, una de les primeres coses que va fer Odalys Reyes a l’arribar a Barcelona, fa 12 anys, va ser posar en marxa una associació cultural. Nascuda a l’Havana a començaments dels 70, es va formar com a enginyera química, però un dia va descobrir la seva vocació i tot va canviar. “Volia fer cultura, i com que no era artista, em vaig dedicar a la producció d’esdeveniments”. Una història de parella la va portar a la ciutat. S’hi va quedar. Ara es guanya la vida treballant en una agència de viatges –de vocació cubana, per descomptat–, però l’ànima la té al’Associació Cultural Trans-Fusió Cubana.

-Exactament, ¿què feia a Cuba?

-Doncs exactament de tot. Menys artista, totes les altres coses. Treballava a molts festivals. El Festival del Danzón, el Festival del Bolero, el Festival de Jazz...

-¿I no li va servir aquesta experiència al venir aquí?

-Miri, jo vaig venir amb la idea de conèixer i veure com anava el tema. El que passa és que eren anys complicats, perquè començava la crisi, i com tots sabem el primer afectat va ser la cultura.

-Llàstima.

-Volia ser útil en aquest camp, però venia de fora, i quan vens de fora la teva experiència gairebé no compta, i hi era el tema de l’edat... Però jo necessito aquest espai de vida cultural, i ho intento omplir amb l’associació.

-Que pel que he vist se centra a promoure l’intercanvi, ¿no?

-Anada i tornada, sí, és una associació d’anada i tornada. Promovem projectes de cooperació cultural. De tot tipus: música, literatura, ball... Una vegada vam portar una parella de grafiters canaris que fan grafiti pedagògic. CNFSN, es diuen. Confusió.

-¿On?

-A Alamar, un barri de l’extraradi de l’Havana. Són projectes comunitaris: van fer tallers, van parlar amb estudiants...

-Digui’m, ¿hi ha molt estereotip respecte a la cultura cubana?

-¡Uf! Molts. Em fa molta ràbia quan diuen que Cuba és només salsa. I a sobre, reggaeton. “Allà no s’escolta res més”. I si ets tabaquera llavors has de tenir un vestit dels que s’utilitzaven fa 150 anys... No.

-¿De què no es parla?

-Doncs no ho sé, no es parla del rock cubà, no es parla del rap cubà, de la música clàssica que es fa a Cuba. Una bona part de la població viu en el tòpic. Fa poc va venir la Simfònica de Cuba. Passen coses.

-Amb Silvio Rodríguez. Que en certa manera és un tòpic.

-Bé, sí, però per escoltar Silvio Rodríguez la gent va haver d’escoltar la Simfònica...

-Amb tants turistes que viatgen a Cuba, ja és hora que haguessin canviat aquests tòpics. Vostè treballa en una agència de viatges. ¿O és que tots van a Varadero?

-Bé... Provem de projectar una altra imatge de Cuba, sens dubte. Ja que hi aniran, que coneguin alguna cosa més que l’Havana i les platges. Però encara molta gent hi va amb aquesta idea.

-Culturalment parlant, ¿com ha filtrat la immigració cubana a la cultura local?

-Sobretot en la música. Durant molts anys l’emigració va ser netament artística, perquè els artistes eren els que tenien facilitat per sortir. Aquests músics es van integrar al món musical d’aquí. En els grups de rumba catalana és molt fàcil trobar cubans. Però cada vegada hi ha més ballarins, artistes i escriptors cubans instal·lats aquí.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Com es manté l’associació? ¿Amb les aportacions dels socis?

-¿Socis? ¡Els cubans no s’associen! Hem viscut molt el tema d’associar-nos. No. Una mica de la nostra butxaca, una mica de subvencions...