Eva Barta: "El món no està preparat per al problema mental"

Quan Eva Barta (Lleida, 1967) jugava entre arbres fruiters amb els seus sis germans i els seus cosins, al jardí de casa, no hi havia millor descripció de la felicitat que les seves rialles, les carreres i les cabanes als arbres. La família era una pinya de recolzament. I ho va continuar sent quan anys més tard el trastorn mental va passar a requerir més protecció fraternal. Ella és exemple de l’alè social en salut mental que aporten els familiars a partir de la seva vivència d’un diagnòstic en salut mental.

-¿Què descobreix l’empatia amb un ésser amb diagnòstic de salut mental?

-Quan parles amb ells del que els preocupa t’adones que tot té una lògica al seu interior. I conèixer els seus límits ens ajuda a nosaltres i a ells. Saps tot el que condiciona la seva vida, els seus pensaments i comportament. Quan comprens, normalitzes.

-Salut Mental Ponent (SMP) va néixer per a això.

-Sí, normalitzar fent visible la realitat d’aquestes persones en el seu dia a dia i el de la família que és qui primer ha d’integrar la malaltia mental a la seva normalitat. I com menys empatia social reben, més pateixen.

-¿Falta consciència?

El món no està preparat per al problema mental. No hi ha comprensió del que significa el trastorn i, sobretot, de la necessitat d’una atenció adequada en l’entorn de la persona. S’ha progressat molt en l’atenció hospitalària i psiquiàtrica, però no a la llar. És molt dura la separació d’un familiar per un ingrés.

-Per això l’ajuda entre familiars ha sigut fonamental. Parlen un mateix idioma emocional.

-El recolzament entre iguals és clau i molt especial. El trastorn pot afectar físicament el cervell, però també és una afectació dels pensaments  i de l’ànima de la persona, de la part racional i de l’emocional. Aquesta última, el sofriment, sovint l’oblidem.

-Ha viscut en la seva família dos casos de trastorn mental. I des de Salut Mental Ponent constata el que l’OMS preveu: un augment de casos.

La forma en què vivim, l’exigència de la nostra societat, és moltes vegades còmplice de les malalties o de l’empitjorament. Sense comprensió ni acompanyament, tota fragilitat creix. I davant un augment de casos de depressió i altres trastorns, cada vegada més evident, convé que ens plantegem les causes i com l’estil de vida afecta la salut mental de la població. 

-Tota petita fita, doncs, des de les associacions com la seva sumen avenç per a molts ara i en un futur.

-S’ha avançat molt, amb tractaments més eficaços, els pacients poden portar una vida més normalitzada. Anima veure que la salut mental ha passat a ser prioritat per a l’OMS, per a la Unió Europea i els nostres governs la tenen present.

-¿En què se centren les reivindicacions d’associacions com SMP? 

-Ens fa falta més atenció i més bona en l’entorn comunitari. No hem de perdre de vista el dret de tota persona a la vida en societat. D’aquí els clubs socials com el nostre a Lleida, La Brúixola (hi ha llista d’espera). Tenim pis tutelats i grups de recolzament familiar. Però necessitem un canvi de model institucional i hospitalari per a la seva autonomia en un ambient normalitzat i inclusiu, que els recursos, les eines s’adaptin als pacients, no al revés. Hi ha recolzament per als casos més fàcilment gestionables, però per a històries més complexes, la nostra societat no està preparada. Amb més empatia social, hi hauria menys ingressos. Una altra missió és prevenir. Molt necessari.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-I tractar la malaltia mental com la física.

-Aquest és el repte. El benestar sense salut mental no existeix. Ni al món dels adults, ni al dels joves. A l’associació cada vegada ens arriben més famílies amb adolescents que debuten amb brots psicòtics. I qui pot donar el millor d’ell si surt de casa amb una motxilla enorme. La salut mental d’un membre és un terratrèmol per a la família, afecta la situació emocional, les relacions, l’economia... Alguna cosa falla en el sistema quan les famílies se senten soles.