Marta Aguilar: «No seria el que soc si no hagués sigut maquinista».

Fa unes setmanes, Marta Aguilar va fer d’estàtua a Venècia. Alguns la van adorar i d’altres li van tirar ous, la van pintar amb esprai, li van posar explosius. Aguilar, com si res. Com una estàtua. El seu paper no només era el principal sinó el més divertit, i en certa manera el més sacrificat, de la ‘performance’ de Marcel Borràs inclosa a ‘To lose your head’, el projecte de Catalunya a la Biennal de Venècia. ¿Qui –s’haurà preguntat algú– és aquesta dona i com ha acabat aquí? Doncs bé: és actriu. Té 36 anys i es va criar a l’Hospitalet. I abans de ser actriu... era maquinista.

-Maquinista.

-És que el meu pare era maquinista. Per a mi era normal. Un dia em va dir que obririen una convocatòria als ferrocarrils, que per què no m’apuntava, i jo m’hi vaig apuntar.

-No és que hi hagi gaire afinitat. Entre actuar i portar un tren.

-No vaig entrar de maquinista. Això va ser després. Quan hi vaig entrar, vaig entrar a les taquilles. Vaig ocupar un lloc de comandament, al centre de supervisió d’estacions, a megafonia... Però el que més il·lusió em feia era aprendre a marcar el ritme. Perquè era el més romàntic. Així que vaig demanar un curs de maquinista.

-¿I? ¿Li va agradar?

-Em va semblar interessant entendre el mecanisme. Em sembla bonic saber el que és el pantògraf, la catenària, com funciona la màquina, com frena, els sistemes de seguretat, l’'home mort’...

-Aquesta perspectiva des de la cabina...

-És molt bonica. El túnel és terrorífic, però ja a partir de Sant Boi sortia al carrer, a la naturalesa. Anava fins a Manresa, fins a Igualada. A la primavera veus l’explosió de la ginesta, o veus ramats de senglars, o famílies d’ànecs... O quan queia una nevada: era espectacular.

-¿No era molt jove per portar un tren? ¿Quina edat tenia?

A veure... Als ferrocarrils vaig entrar amb 19, així que amb 22... Crec que amb 22 ja marcava el ritme. No és tan estrany.

-¿No es va plantejar ser maquinista la resta de la seva vida?

-La veritat és que em va costar molt deixar el tren. És clar que em vaig fer la pregunta de si acceptava això com la meva vida, però és que no podia. Sentia que si ho feia m’anava a morir en vida. Sentia que no estava vivint el que em venia de gust.

-I, expliqui’m, ¿com va descobrir l’actuació?

-En aquella època vaig començar a veure molt cine, i un dia em vaig veure pensant que m’agradaria ser actriu. -Que divertit devia ser això, fer vides que no et pertanyen, que et disfressin, ficar-te en situacions que no et tocaria viure. Però ho vaig viure en secret molt temps. No era una decisió senzilla. Guanyava diners, vivia sola, podia viatjar...

-¿Què va fer? Vull dir: ¿com ho va fer?

Amb els diners que havia guanyat em vaig apuntar al Col·legi de Teatre. A més, vaig començar a anar al teatre de dimarts a diumenge, a veure-ho tot. Em vaig enamorar del teatre. Vaig veure coses magnífiques i coses horroroses, però de les coses dolentes també se n’aprèn. Deu anys després en continuo bojament enamorada.

-Enamorada.

-El meu gran amant continua sent el teatre.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

De maquinista a actriu, Marta Aguilar s’ha convertit en el que volia ser. A part d’estàtua a Venècia, ha participat en diverses obres de teatre, entre les quals 'Nuestras cositas’, ‘Femelles' o ("és amb la que més he vibrat") 'Cinco tonos del color azul'. També ha treballat en cine, el més recent ‘El vestit’ i ‘La filla d’algú’. Però a l’escenari, o davant de les càmeres, no s’oblida del temps en què va ser maquinista.

-No seria el que soc si no hagués sigut maquinista.