Gent corrent

Adrián Miguel: «Ni armes, ni revolució, jo soc dialoguista»

97 anys. A la seva Còrdova natal, el seu pare, miner, va ser represaliat pel seu vot d'esquerres, i es van traslladar a la Vall d'Aran.

zentauroepp47617290 miguel leal anna mas190529095618

zentauroepp47617290 miguel leal anna mas190529095618 / Anna Mas Talens

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

“Ni Déu sabia on era la Vall d’Aran”. És el que Adrián Miguel Leal recorda dels seus 9 anys, quan va pujar a un tren amb la seva família a Villanueva del Duque (Còrdova). Era el 14 d’octubre del 1931. Van creuar la península fins a Irun i d’allà, amb autobús, van arribar a Les. Deixaven enrere les cordoveses mines del Soldado, el director de les quals, al saber del recolzament del pare de l’Adrián a les esquerres, li va suggerir marxar. I no seria l’última fugida de la família. El 14 d’abril del 1939, les tropes franquistes van entrar a la Vall d’Aran i la família va travessar a peu i amb el que portava posat les muntanyes del Pirineu fins a França. Amb 17 anys, l’Adrián va entrar a treballar en un hotel de Bagnères-de-Luchon. Va ser quatre anys abans de tornar a Catalunya. A França es va iniciar en el comunisme, en total clandestinitat.

¿Què era per a vostè el comunisme?

Repartiment de riqueses, igualtat, defensar allò social, la igualtat de les persones per sobre que un pugui sentir-se internacionalista, espanyol o català. Sentir-nos iguals.

¿Hi havia militants o sindicalistes a casa?

Un germà del meu pare era dirigent de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia a les cases barates d’Horta i quan vam tornar de França, ens vam instal·lar allà.

Però vostè de França ja va arribar militant i en tota la seva vida ja no hi va haver marxa enrere.

Fins i tot quan vaig conèixer la meva dona, l’any 48, recordo que no volia casar-me perquè no volia esclavitzar-la a ella amb les meves idees. Però ella em va dir que no tenia cap inconvenient amb les meves idees. El seu pare també havia estat en un camp de concentració i havia militat en la clandestinitat, com jo. Volíem canviar el règim.

¿Quins eren els desitjos més clars per voler enderrocar el franquisme?

Volíem recuperar els drets republicans que ens havien robat, drets com el vot de la dona i la llei de l’avortament. La constitució de la segona república era la més avançada de tot Europa.

¿Com vivia la lluita en la clandestinitat?

Molts dies anava a treballar sense haver dormit, perquè repartia propaganda de matinada. Treballava a l’Olivetti, a la plaça de les Glòries. Abans ho havia fet en una companyia de tramvies i autobusos, però el germà d’un company em va dir que Olivetti pagava 75 pessetes a la setmana, i jo en guanyava 50 a la setmana. En aquells temps hi havia feina i per les amistats sabies on et podien contractar. Vaig entrar a l’Olivetti el 45, i el 53, sent responsable del gremi metal·lúrgic del PSUC, el matí del 14 de juliol, quan vaig sortir de casa per anar a la fàbrica, em van detenir.

¿Va estar a la presó?

Sí, quatre dies al calabós de la Direcció de Policia de Via Laietana, on només vaig rebre dues hòsties, i fins al 28 de novembre d’aquell mateix any, a la quarta galeria de la Model. A la presó no va cessar l’activitat política, el deure, per a una trentena de persones empresonades, seguia. Cada dia fèiem unes dues hores de feina. Fèiem activitat política, física i cultural.

¿No li va repercutir a la feina, a més en una empresa italiana amiga del règim?

Doncs no, vaig sortir de la presó i vaig reprendre la feina sense problema. Fins i tot, el 61, Olivetti va ser premiada com a empresa modèlica i em van enviar a mi a recollir el premi, de mans de Franco en persona. Em va estranyar molt perquè jo estava pendent de judici, pensava que en qualsevol moment em pararien. De l’any 53 al 70 vaig haver de presentar-me cada 15 dies al jutjat militar. Finalment la causa va ser sobreseguda.

Notícies relacionades

Avui continua militant a Badia del Vallès, on viu encara de manera autònoma.

Sí, visc sol des que vaig enviduar, però tinc a prop la meva filla. Vaig al casal cada dia. Tot i que sempre he sigut revoltós, per la meva activitat, he portat una vida saludable, sense alcohol i fent esport. Soc president d’honor dels jubilats de Sabadell. Al Vallès em coneixen com el comunista. La meva lluita ha donat sentit a la meva vida. Ni armes, ni revolució, jo soc dialoguista, així sento la vida política.

Temes:

Gent corrent