Lorenzo Kárász: "Barcelona és atrevida, no té por de reinventar-se"

Veient la foto es diria que Lorenzo Kárász (Viena, 1981) és en un frondós bosc de pollancres a la ribera del Ter, però no. Aquest arquitecte austríac, director de Guiding Architects Barcelona, posa per al fotògraf al cor del 22@, concretament als jardins del museu d’art contemporani Can Framis, una de les parades en les seves rutes guiades per la ciutat, que van més enllà dels edificis icònics.

¿Vostè on viu?

A prop del mercat de Sant Antoni i aprofito molt la superilla per passejar amb la meva filla. Em sembla molt interessant aquesta herència de Cerdà de donar valor al vianant i reduir la contaminació i el soroll. Aquesta trama de l’Eixample que ve del segle XIX s’ha anat repensant i resulta ser extremament sostenible, en el sentit que permet ser reinterpretada segons les circumstàncies.

¿Se sent barceloní?

Fa 12 anys que visc aquí i, en certa manera, sí. Sento que faig de pont, perquè puc entendre el punt de vista de la persona que ve de fora i també puc transmetre el dels veïns. Potser aquest és el meu valor afegit.

¿Per què hem vingut a Can Framis?

És un bon exemple d’arquitectura sostenible i de la capacitat de la ciutat per reinventar-se i adaptar-se als nous desafiaments. L’edifici era una antiga fàbrica tèxtil amb poc valor arquitectònic que estava a punt de ser enderrocat, però es va haver de modificar el projecte per la pressió veïnal i es va acabar transformant en un museu d’art contemporani. En aquest procés de transformació és on hi ha avui el seu valor.

Hi ha vida més enllà de la Sagrada Família i la Pedrera.

Una de les rutes que més fem és la del 22@ però es pot veure tot, no és una contradicció. Una vegada va venir una delegació del govern de Seül i els vaig ensenyar les vivendes socials que hi ha darrere de la Torre Agbar. Em van preguntar, amb la lògica pura capitalista, que per què la ciutat posava allà aquestes vivendes si això restava valor als immobles del costat. En canvi, a mi una de les coses que m’agrada Barcelona és com fomenta la cohesió social a través d’aquests espais de trobada.

¿Ho van entendre els coreans?

Més o menys. El nostre entorn construït no és així per casualitat, reflecteix els nostres valors, amb les seves virtuts i els seus vicis, i això és el que intento transmetre a través de l’arquitectura i l’urbanisme. 

La seva àvia va ser guia turística a Viena.

Va néixer als anys 20 i era una dona molt moderna, formada en una escola antiautoritària. De nen em portava amb ella i m’ho explicava tot. Quan li vaig explicar que jo també feia de guia em va dir: “El més important és que t’agradin les persones, vinguin d’on vinguin”.

Intenti descriure Barcelona en una paraula.

Barcelona és atrevida, no té por de reinventar-se.

¿I Viena, la seva ciutat natal?

És un gresol de cultures. És una valoració personal, no arquitectònica. El meu pare va créixer a Hongria i la meva mare és italiana. És una ciutat multicultural però també molt conservadora, on el passat pesa. També és la ciutat amb més vivenda social i en aquest sentit és un bon exemple per a Barcelona, on els processos de transformació radical tenen una part negativa perquè comporten processos de gentrificació.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquí la vivenda preocupa més que la seguretat o el turisme.

El desafiament més gran que té aquesta ciutat és gestionar el seu propi èxit. El model Barcelona s’ha convertit en una expressió negativa, tot i que crec que mai hi va haver un model claríssim.