Pere Blanco: "Em van venir ganes de pintar murals, de pintar al carrer"

Va ser producte d’una llarga reflexió i una preparació conscienciosa, però, finalment, Pere Blanco, pintant la seva primera obra d’art urbà als 73 anys. Des dels 15 i fins a la jubilació es va guanyar la vida pintant cartells de cine i rètols publicitaris de gran format, i és tan senzill com això: trobava a faltar pintar, i fer-ho així, en gran format, com quan li van encarregar el cartell de 'La sombra de las pirámides’ per al Regio Palace, o el d’'El padrecito' per als Bosque. Blanco tenia nostàlgia.

-Digui’m, ¿com se li va obrir la gana de pintar al carrer?

-Bé, això va ocórrer perquè un dia, passejant per l’Hospitalet... Jo visc allà. Un dia vaig veure una grua i uns nois pintant i em vaig acostar a parlar-hi. Gràcies a ells em vaig posar en contacte amb aquest món.

-¿Què va passar?

-Bé, gràcies a aquests nois em vaig assabentar d’una fundació, Contorno Urbano, i que hi havia un mur a la Torrassa que pintaven entre diversos artistes. No, no entre diversos artistes: un artista cada mes.

-¿Li va fer venir curiositat?

-Vaig començar a anar-hi cada matí. Com que estic jubilat i visc a 10 minuts, quan començaven un mural, jo hi anava cada matí i cada tarda, fins que l’acabaven.

-¿Li recordava la seva antiga feina?

-Doncs sí. Era un mural de 10 per sis i aquestes dimensions em recordaven els cartells de cine. Al veure que cada mes venia un artista diferent, cada un amb el seu estil, a mi això em va anar entrant, em va anar entrant... I em van venir ganes de pintar murals. De pintar al carrer. Fins i tot vaig tenir la temptació de, com que això és per concurs...Vaig tenir la temptació de presentar-me, però clar...

-¿Què?

-Doncs que allò era amb grua, bastides, la vorera està inclinada... Tota aquesta gent jove em transmetia vitalitat, entusiasme, però per la meva edat havia de mirar-me les coses amb calma. Llavors els nois m’aconsellen: "Pere, comença per una mica més petit, a peu de terra"

-Bé. Al final es va decidir.

-El meu entusiasme va anar en augment. Vaig anar coneixent un munt de gent. Em deien els llocs on volien pintar i jo hi anava. El Poblenou, ciutats de l’àrea metropolitana, fins i tot pobles petits. Llavors vaig començar a fer esbossos, i va arribar un moment en què vaig dir: "He de fer el pas. Ho he de fer". Pensava molt en l’edat, que em cansaria, però va poder més el recordar les coses que havia fet anteriorment.

-¿Què va pintar? ¿Qui era aquesta dona?

-El que vaig pintar ho tenia al cap feia molt de temps. És una guerrillera salvadorenca, Tomasa Jovita Torres, 'Mama Paula'. Vaig veure una foto seva en una exposició i em va cridar l’atenció. També em va impactar la seva història. Vaig decidir fer-li un homenatge.

-¿Va escollir les Tres Xemeneies per alguna cosa en particular?

-La setmana abans de posar-me a pintar vaig fer un recorregut per tres espais en què volia intervenir. Comprovant els grafitis, el temps que duraven... El mural en qüestió dona al Paral.lel. M’agradava que fos ben visible.

-¿Què tal l’experiència?

-Estic contentíssim. Molt motivat. M’ho prenc amb filosofia, de fer-ho a poc a poc, però tinc al cap fer-ne més.

-¿I això que sigui art efímer? El seu mural va durar poc.

-Ho tinc assumit. Ja són quatre anys fent seguiment, he parlat amb molta gent i sé les històries que hi ha darrere del tema dels grafitis. Està al carrer i és efímer. Jo, per exemple, en vaig haver d’esborrar un per pintar el meu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿No cridava l’atenció un senyor de la seva edat fent un mural?

-Bé, quan estava pintant va aparèixer una mare amb un nen de sis o set anys. I diu: "Mama, mira, una persona gran pintant". I la mare li contesta: "Sí, és que els senyors grans també pinten". Em va impactar molt.